FLUX “MÉS FORT QUE L’ALCOHOL, I DE LIRES MÉS VAST”

ESTER XARGAY

"Plus fortes que l'alcool, plus vastes que nos lyres"
ARTHUR RIMBAUD (Le bateau ivre)

Si un festival és la celebració d’un conjunt d’actes artístics, en una altra accepció també se’n pot dir festa grossa. I ves per on que ja tenim una bona gresca muntada entre tots els autors que conformem el formiguejant i heterogeni col·lectiu de caçadors, recol·lectors, faedors i muntadors d’imatges i sons bellugadissos que flueixen per aquest FLUX cabalós.

Una celebració substancial pel que fa a distingir els 10 anys (2005-2015) d’una gran tasca, ben feta i regular –la d’un FLUX col·lector amb reFLUX projector–, que ja de bon començament, amb molt de bagatge i camí fet, s’ha caracteritzat per la seva dedicació i sensibilitat envers els autors, la recerca i el llenguatge personal que cadascun d’aquests desenvolupa. I també per l’afany que FLUX sempre ha invertit en potenciar-ne l’obra (videoart, documental de creació, videopoesia, videoinstal·lacions, etc.) bo i organitzant projeccions, exposicions i xerrades. Així mateix, FLUX abasta tota mena de pràctiques audiovisuals, fetes per realitzadors que es mouen entre espais fronterers i híbrids, com ara artistes, músics, poetes, ballarins, performers, entre d’altres ja més indefinibles. 

I per molts anys de festa grossa! Car als 10 anys de festival, encara hi podem sumar, com assenyalo més amunt, haver organitzat una bona colla de projeccions anteriors amb una programació estable que, a partir del 2000, Lis Costa i Josep M. Jordana ja van aportar a l’incipient panorama d’exhibició videogràfica barceloní.

Aleshores, i ara se’m fa estrany de dir-ho, als qui fèiem vídeo sense tenir-ne els mitjans, als qui no formàvem part del sector audiovisual pròpiament dit, ens era molt difícil accedir a les eines videogràfiques. Sobretot per raons econòmiques, ja que era material molt car, àdhuc prohibitiu i professional, que no ens podíem costejar els poetes i molts artistes tampoc. Treballar i projectar en vídeo era gairebé un impossible i resultava complicadíssim arribar a exposar-lo com cal, ja que eren comptats els llocs que tenien projector i equip de so. En el meu cas, el desig d’acostar-me al vídeo, el vehiculava fent teoria i història del videoart als tallers que dirigíem, juntament amb Carles Hac Mor, com ara a EINA. I va ser gràcies al l’intercanvi que vam propiciar amb el taller de vídeo PCI –Procediments Contemporanis de la Imatge– que Elisabet Puig i Armando Gascón feien a l’Escola Massana, que vam poder utilitzar una càmera i gravar una sessió de videoaccions. I poc després se’m va obrir el cel, quan vaig poder col·laborar, bo i fent càpsules i Nits Temàtiques a BTV –Barcelona Televisió– els anys en què Manel Huerga en va fer un mitjà participatiu. Després del 2000 ja vaig tenir la meva càmera i em vaig poder independitzar gràcies a la inestimable ajuda d’Adolf Alcañiz, qui aleshores ja dirigia la part videogràfica de Metrònom Lab, i amb qui continuo treballant.  

Posats a repassar les forces vives de l’època, pel que fa a l’exhibició del sector del vídeo més independent i eclèctic, cal esmentar els actes i exposicions que ja es feren al primer Metrònom, i un xic més tard un gran detonant fou l’empenta del col·lectiu “La 12 Visual” i la seva preocupació per crear debat entre públic, autors i productores. Un dels seus components, Jacobo Sucari, explica en un text, a l’abast a Internet, la creació del grup i les seves trifulgues per tal d’aconseguir càmeres, tecnologia d’edició, de projecció, etcètera, des d’àmbits diversos. Abans de dissoldre’s, aquests van endegar una programació estable, via Diputació de Barcelona, al inici del CCCB. Diu Sucari referent al grup:

“El paradigma que ens unia com a grup era el de l’autor com a productor. No preteníem pas situar-nos en el glamour de les avantguardes, sinó potenciar un moviment que integrés eines de creació i distribució”

De la disgregació de “La 12 Visual”, en sorgiren projectes diversos, com ara la imprescindible mostra de vídeo engegada per Toni Serra (Abu Ali), Joan Leandre i Núria Canal, OVNI (Observatori de Vídeo No Identificat) que, fins ara, s’ha anat especialitzant com a arxiu. OVNI diu:

“Els Arxius de l’Observatori tenen un caràcter intencional i temàtic: facilitar una crítica de la cultura i la societat contemporànies utilitzant diferents estratègies: vídeo art, documental independent, arqueologia dels mass mèdia.”

I un altre puntal important, pel que fa a la difusió videogràfica de creació, foren les iniciatives liderades per Núria Font, com ara el mític “Festival d’Estavar Llívia de vídeo”, la “Mostra de VideoDansa” al Centre d’Art Santa Mónica i el “VAD Festival de Vídeo i Arts Digitals de Girona” posterior a l’any 2000. I val a dir que només parlo a tall de record personal. Ben segur que aquí no pretenc pas citar totes les iniciatives que van incorporar el videoart a les seves programacions.

És en aquest context que acabo d’esbossar a grans trets, que Lis Costa i Josep M. Jordana –Habitual Video Team–, sense més pretensió que la de fer d’aparador, generós i constant, d’aquesta sopa videocòsmica, se les van empescar d’organitzar FLUX, cicle de vídeo d’autor, en el marc dels actes i concerts setmanals del G’s Club, que al llarg de tretze temporades va oferir cada dimarts el segell discogràfic barceloní G3G Records. I tot  plegat, ho podem multiplicar per totes les sessions de FLUX CLUB que, d’aleshores ençà, continuen fent-se quinzenalment, els dilluns, a l’Antic Teatre. I, a més a més, ara hi hem d’afegir les dues edicions d’INFLUX, un festival sorgit del FLUX, endreçat especialment als treballs videogràfics relacionats amb l’escena, que tenen lloc en aquest mateix espai.

Ergo, brindem per a aquest vaixell embriagat “més fort que l’alcohol, i de lires més vast”, deliris d’un Rimbaud d’imatges sinestèsiques, tot elogiant la singladura audiovisual, que aquest parell de fluxaires eixelebrats han tirat endavant tot sortejant amb valentia el temporal dels pitjors anys d’aquesta crisi que ens paralitza del 2008 ençà. I “Bullirà el mar com la cassola en forn”, que diu Ausiàs March, “mudant color e l’estat natural”, d’aquesta manera, ells dos han seguit bufant i alçant “veles e vents han mos desigs complir, faent camins dubtosos per la mar”, tot fent i refent els comptes d’unes més o menys minses subvencions i pressupostos per tal que aquests siguin ben repartits, bo i prioritzant sempre la retribució del visionat, d’un text, d’una ponència, etcètera.

Així que no deixem d’alçar el colze, car aquí els tenim, Costa i Jordana, al timó del FLUX, bo i acomplint llur desig, que es tradueix en un llegat inestimable, que any rere any va fent pòsit als catàlegs que elaboren meticulosament, en els quals recopilen la memòria dels actes i la programació dels visionats, amb una àmplia informació i textos sobre els autors als quals han dedicat projeccions monogràfiques. I, tocant a això, és important destacar que de programacions monogràfiques com les que FLUX projecta, no en trobarem pas gaires, de tan extenses i intenses, en altres festivals de vídeo, coetanis al FLUX, ja sigui a Catalunya o a l’Estat Espanyol. I tampoc conec cap altra iniciativa que hagi tingut la brillant idea de brindar, a l’autor del monogràfic en qüestió, l’encàrrec remunerat d’un autoretrat.    

Ben segur que si apleguem tots els catàlegs confeccionats per FLUX (que hom pot trobar penjats a la seva web, amb els texts íntegres, així com la informació de tots els AUTORETRATS realitzats pels autors de totes les edicions anteriors del festival des del 2005 al 2014) tindrem a les nostres mans un bon bocí d’història del vídeo més nostrat, que reflecteix indiscutiblement la vida, l’obra, les inquietuds, l’estètica, l’ambient, així com les problemàtiques i les reivindicacions d’una àmplia comunitat d’individus que comparteixen el delit de manifestar-se amb les mateixes eines. Un arxiu d’alt valor, doncs, on tots i cadascun dels que hi hem fet alguna cosa, hi tenim lloc, estudi i representació.

El 2010 Eugeni Bonet, patum referencial del “Vídeo Sense Fronteres”, contesta al poeta Antonio Orihuela, quan aquest li pregunta:

“McLuhan diu que la televisió hauria convertit el món en un llogarret. El vídeo hauria convertit el món en una sala d’estar?”

I Bonet diu:

"(...) en comptes d’un saló, amb la seva corresponent connotació sedentària, prefereixo la imatge del passadís o del passatge, que implica transitivitat en comptes d’estacionament. (…) Philippe Dubois argumenta (…), que el vídeo és una passarel·la, un lloc de pas, un agent intermediari entre disciplines o direccions diverses. I que la seva identitat rau aquí, en aquesta qualitat borrosa i vaporosa.”

I és així, tal com el seu nom indica, que el FLUX de Costa i Jordana ho planteja de bon començament. Llur afany per donar visibilitat a cadascuna de les formes d’entendre i de concebre el treball videogràfic de creació, ha fet de FLUX una passarel·la, una arca de Noè del vídeo d’autor, i hi afegiria amb ironia, per la qual no han estalviat ni espai, ni esforços, per tal que hi puguin transitar totes les espècies, aquí representades per un gran nombre d’autors de totes les edats, gèneres, desgèneres i antigèneres, d’un món audiovisual de proximitat sovint invisible, en la mesura que molts provenim d’àmbits i canals de difusió ben diferents i fins i tot, alguns, ni tant sols en tenen. Aquesta és la funció col·lectora del FLUX, la de canalitzar i donar visibilitat a tot aquest flux de pràctiques  i sectors diversos, i fer-los confluir o, més ben dit, conFLUXir.

I com que estem de festa, no me’n puc estar de dir que FLUX CLUB és més que un club, tot fent palesa la importància de la terminologia que han triat a l’hora de definir-se, la qual els confereix unitat amb visió de conjunt, tal com ho defineix el diccionari: una agrupació de persones amb els mateixos interessos i que fan activitats culturals.

Aquesta és la clau diferencial del festival FLUX en relació a d’altres festivals, com ara el LOOP, més dirigit al col·leccionisme i al mercat de l’art, o bé d’altres mostres de vídeo amb caràcter més competitiu entre els autors, que inclouen lliuraments de premis i comporten altres interessos més enfocats a qüestions productives.

I això és el que fa lliures els fluxaires, que allibera tant l’espectador com  als autors que hi exposen. Aplegar i mostrar, sense aplicar judicis, ni prejudicis,  ni divisions, ni etiquetes, ni jerarquies, confereix al FLUX un potencial col·lectiu que irradia aquesta llibertat, capaç de transmetre, en cada edició, en cada autor i cada obra, el goig de compartir els fets que s’originen en tota creació i la força enigmàtica que n’emana.

I per si no el sentiu, pareu la orella al batec regular i segur d’aquest FLUX que va fent al seu aire, en el si d’un panorama cultural retallat i congelat, condemnat a patir polítiques culturals que empoderen l’empresari, les institucions i llurs comissaris, en detriment de les llibertats més íntimes de de l’artista/autor i de l’individu. Ja fa temps que Peter Bürger tractava aquest fet:

“L’artista com a diletant i el dissenyador biopolític han estat superats pel tècnic com a emprenedor, el treballador com a enginyer, el director com a geni, i (el més greu de tot plegat) l’administrador com a revolucionari.”

I també fan pensar, com sempre, les paraules de Manuel Delgado en relació a l’art de protesta:

“Flashmobs, performances, improvisacions, irrupcions, interrupcions... La qüestió no és la de preguntar-se si aquest nou camp d’experimentació formal és o no és art, sinó si és o no és revolució o menys contribució efectiva a una superació real del sistema capitalista.”

En tot cas, si FLUX és més que un club, ho tenim tot guanyat!

ESTER XARGAY. ESCRIPTORA I VIDEOARTISTA, COMBINA AQUESTES DUES PRÀCTIQUES AMB VIDEORECITALS, EXPOSICIONS I CONCERTS EN QUÈ COL·LABORA AMB MÚSICS
I ARTISTES. .esterxargay@gmail.com.