DocuMentalidades  
1997-2001, VHS, Argentina, La Plata Buenos Aires_collage de 10 min



La Industria de la Muerte  
1997, VHS, 105 min, 1r llargmetratge_extracte de 3 min

Y el Hombre creó a dios a su imagen y semejanza  
1998, VHS, 115 min, 2n llargmetratge_extracte de 2 min

Sin novedad en el frente de Malvinas or Falklands  
1999, VHS, 25 min, sèrie Érase una vez La Plata_extracte de 2 min

Nada ni Nadie los pudo doblegar (Los Violadores, punk doc)  
2001, VHS, 99 min, 3r llargmetratge_extracte de 3 min

DocuMentalidades y Érase una vez La Plata van ser programes de TV per cable. DocuMentalidades va ser declarat d’interès general i cultural l’any 2000 per la Cámara de Diputados de la Provincia de Buenos Aires.

Part 2: Itàlia

Espots vinculats a l’antipropaganda i el videoclip documental (docuclips)  
2001-2002_collage de 3 min

Són treballs base vinculats a continguts de la Beca a l’exterior atorgada pel Fondo Nacional de las Artes (Buenos Aires, Argentina, 2000) per a una estada a Roma / NUCT Nuova Univesità del Cinema e della TV.
 

Un seguro hogar europeo y los portadores del síndrome de Ulises  
2001-2002_extracte de 3 min

Part 3: Espanya (Catalunya, Barcelona)

Érase una vez una radio libre. Radio P.I.C.A. (25 años) 1981-2006  
2005, MiniDV, 25 min, Arxius Ovni / CCCB_extracte de 5 min

Los nietos de las vanguardias 
MiniDV, 25 min, Gran Angular RTVE_extracte de 3 min

Talleres de video creaciones DocuMentalidades  
2005-2016, Barcelona_extracte de 5 min

Colonia Barcino  
2001-2023, sèrie de Voyeurisme documental urbà, MiniDV, Digital i altres formats_collage de 5 min

Dulcineas de los Balcones 
2016, curtmetratge, Digital (2n Premi festival de videoart d’Almagro)_extracte de 2 min

Un puto Poeta: Xavier Sabater  
2019, MiniDV-Digital, 62 min_extracte de 5 min

Hor egon ginen (Estuvimos ahí)  
2020, País Basc, Digital, 67 min_extracte de 5 min

Ulises Buscando un hogar seguro  
2001-2023, sèrie documental 1a part_extracte de 10 min

AUTORETRAT

Yo no soy un cretino. Y tú kamarada?

2023_6:14 min

Res de transcendència ni estridències ni extravagàncies d’artistet de pell fina i paisatges clarividents. Un paio que va fer / i desfà / el que va poder dins un context antimeritocràtic si entenem per fi la meritocràcia com una cosa equitativa en igualtat de condicions, cosa irreal en un sistema fastigosament injust i esglaonat on el mediocre amb pedigrí guanya abans d’haver competit, que és el que tant els agrada i pel que s’eduquen (competir i triomfar). Rencúnia? sí, ressentiment social? també, democràticament ressentit sí. Classista? de vegades, depèn de qui passeja el gos. Detesto el Lumpenatge mod de dretes (el traïdor de classe, desmemoriat i que vota el botxí), i tots els que donarien la vida per la seva espantosa Nació. També vaig néixer a Argentina i considero a milions d’argentins com els meus NO (i anti) compatriotes, i a un Javier Milei com un ultimàtum de ser repugnant i el punt culminant de la misèria humana en la seva forma “liberal”(mai “llibertària”) més perfecta i sublim. Altres argentins/es els estimo molt com a una gosseta anomenada Himeko / ella és especial i amorosa, i el Dr. René Favaloro, Don José Larralde, o “Piltrafa” (Enrique Chalar), aquell cantant punk de Los Violadores (de la Ley) a Argentina 80 i ultraViolenta (i de governs violadors de Drets humans). Estimava moltíssim el meu Papà: Héctor Alberto, i amb ell se’m va anar Argentina al vàter còsmic. També em queia molt bé el seu papà i el meu avi italià: Esterino, que m’insistia en la necessitat de moure’s pel món, per curiositat i herència. Ell sí que era un Artista de la ferreria i el ferro, d’ell al seu cobert vaig aprendre com es creava, produïa i acabava una obra en total i bella solitud i amb absoluta independència de tot.
Al final en aquest absurd Camusià només intento respirar sense escopir cap amunt, sense molestar el fràgil o el feble, intentant un assaig de solidaritat, vivint en una permanent forma d’esquerra (audiovisual i general), intuïtiva sense dogmes (de perdedors amb cert Honor), malgrat els traïdors i intrusos, i del “foc amic”. No deixaré fills distòpics, ni progènie ni obra important o recordable, de cap manera. No vaig ser ni sóc amargat, tampoc malbarato simpatia i somriure fàcil (ja no bec gairebé, i odio les pastilles de la nostra Farmacocràcia global). NO practico l’optimisme sistèmic que fa que RES canviï excepte per a pitjor, no sóc aliat ni aliate de feministes anti antis (quan moltes vegades és només nou puritanisme), no sóc ranci patriarcat (que existeix i ha de ser eliminat), ni predomino o presumeixo en la meva heterosexualitat manifesta i maniquea (sóc home no “mascle”), no sóc artista (crear no implica aquesta autoimatge i pretensió especial en l’era dels “multidisciplinaris” de xarxes), no sóc anarquista de saló, ni de despatxos, ni de bars, no sóc ningú especial però m’ha tocat estar aquí: migrant i creant de vegades en ràdio i en vídeos, en terres perdudes pels meus avis i àvies; i no dono les Gràcies més que als meus avis i pares per haver intentat induir-me a que NO SIGUI UN CRETÍ MÉS.
Això sí, com el valent criminal mental Winston Smith (buròcrata del Partit) al final acabaré estimant el Gran Germà (existeixi o no). Aquest vídeo és una altra traïció inodora, a mi mateix, però és innocu i oblidable com qualsevol autoretrat a comanda en aquesta Indústria Cultural de Barcelona.
Sóc Gonzalo i sóc TREBALLADOR.
MOLTES GRÀCIES per Res i bona sort en ple Nou ORDRE del Col·lapse Global!