ARTURO BASTÓN
KIKOL GRAU
ELISABET MABRES

ELISABET MABRES

ELISABET MABRES. EL BATEC INTERMITENT DEL PAISATGE

Vaig conèixer per primer cop el treball de l’Elisabet Mabres el 2003, a través d’un petit i ben dissenyat catàleg que, amb el nom de Cartagrafies, presentava textos i imatges de les seves obres més recents. Després d’aquella trobada, es va interrompre el contacte amb l’artista, tot i que anava seguint el seu treball en ocasions puntuals. Un encontre fortuït a la Fira Loop en la darrera edició, va tornar a creuar els nostres camins, i de quina manera! Ella estava treballant en el camp audiovisual, en videoart, i presentava algunes peces en una galeria de Barcelona. Jo comissariava un programa de videoart en col·laboració amb una galeria d’Irlanda i li vaig proposar de participar-hi amb una peça que encaixava perfectament en el projecte. Aquest fou el desencadenant d’una relació professional que aterra en aquest catàleg.

Connectar amb l’Elisabet Mabres és un exercici senzill, per l’honestedat i generositat de la persona; esbrinar què mou l’artista a fer el que fa és més complex. L’Elisabet és un ésser intens en tots els àmbits que ens permet conèixer. La seva obra és com un trenat que enllaça passat-present-futur a través de les seves emocions, i amb unes temàtiques que l’empenyen des de les primeres pinzellades pictòriques, a la segona meitat dels 80: amor, desamor, mort, pèrdua, i algun altre branc que se’n deriva. La mateixa sèrie Làmort és un joc de paraules que fa referència al que sentia l’artista de comú entre l’amor, el desamor i la mort.

El recorregut de Mabres ha estat llarg i divers. De formació acadèmica a la Facultat de Belles Arts (UB) en l’especialitat de pintura, ha fet ús de diferents tècniques i disciplines per generar les múltiples condicions d’un mateix nucli. Pintura, dibuix, obra gràfica, objectes tridimensionals, instal·lació, performance, fotografia i, on és ara, l’àmbit del vídeo, la disciplina que ha triat des de fa un temps per transitar territoris que, per la mateixa aportació tècnica, són inexplorats, que no desconeguts. La seva creativitat no s’atura.

La perspectiva, que va experimentar en la pintura, la qüestionà per sortir de les dues dimensions. I així ho va fer. Sempre a la recerca del repte. De manera conseqüent, cada pas l’ha dut al següent. I sempre treballant la idea, el control del mitjà i l’expressió. Ella n’és l’executora i qui dirigeix el procés. Madura la persona, evoluciona l’artista i l’obra pren formes sorprenents, sempre seguint la mateixa recerca. Investigar i experimentar. Igual que Roland Barthes, l’Elisabet necessita la llibertat de renovar-se, tot i conservar l’essencial, el fet inefable, però latent. I, tanmateix, és l’Elisabet Mabres que ama, estima, s’apassiona, experimenta i extreu el fruit de tot plegat. És intensa, per perseverant i genuïna.

L’obra pictòrica d’Elisabet Mabres discorre bàsicament entre 1985 i 1991. L’artista planteja una narrativa de l’abstracció liricogeomètrica on les composicions espacials, transitables o no, són sempre personals. Pinta roques que muten a través del color a formes geomètriques (potser aquí arrenca la idea de cercar la tridimensionalitat). Continua sent paisatge, arquitectònic i també humà, d’atmosfera sensible i poètica, suggeridora, per fer volar la imaginació de l’espectador cap al seu territori, cap a ella mateixa. Olis, mixtos o bé gravats. Són obres sinòptiques, amb formes i símbols recurrents que ens donen pistes del seu discurs vital, que anirà prenent força i evolucionant paral·lelament a l’artista. Simbologia que ens aboca a l’obra d’Antoni Tàpies dels 70, amb creus i pinzellades gruixudes que solquen el llenç amb vigor.

Una línia discontínua que només s’atura per a la reflexió, i segueix, inesgotable. Un gran currículum d’exposicions ho assevera. La seva pintura és ubicació. Una geolocalització del seu interior, dels dolors i alegries que viu o percep, dins i fora. Són grans formats, espais estructurats, endreçats, perquè s’hi han d’encabir les idees, les emocions. Algunes pintures d’aparença molt visceral, orgànica, de molt endins, on trobar la mort, l’amor, Làmort. Aquesta organicitat la veiem en l’obra Fresc 6-2-II, del 1989, que ens fa pensar en Louise Bourgeois i la seva gran Maman, l’aranya, com a protecció contra el mal, amb l’objectiu d’acollir, com el gran mantell blau de la Verge en moltes pintures renaixentistes. Un blau intens que veiem a l’obra Profunditats, del 1985, on apareix de nou la teranyina, l’aranya.

Un altre referent per a l’artista serà l’obra de Philip Guston de finals del 50. Tanmateix, al marge de les influències o remembrances que puguem copsar a les seves pintures, l’evidència són arquitectures interiors, diríem, i sempre, en primera persona, palesant la relació amb els altres i amb ella mateixa.

Cal dir que no s’ha fet enrere davant qualsevol material, al contrari. L’experimentació del repte per tal d’aconseguir els seus objectius, l’ha portat a barrejar disciplines i materials; fotografia, fusta, resina, llum. L’obra Geografia de Tendre, que va exposar a Saragossa, el 1998, n’és un meravellós exemple. Onze peces on perceps que cada material emprat té sentit per cada idea que ha volgut mostrar, la finalitat dels quals és descriure emocions: decepció, plenitud, dubte, gelosia, passió, desig, tendresa... Aquesta correspondència, segons Kandinski, “és l’essència de la bellesa de l’obra”. En aquesta obra l’artista palesa la influència de la lectura d’un llibre cabdal en el seu discurs, Fragments d’un Discurs Amorós de Roland Barthes, autor de pes en el pensament contemporani. Com Barthes, Elisabet també parla des de la seva experiència, però també des de la distància de l’observació, des de la lectura i el context històric. Paral·lelament, en arribar les Cartografies (1999-2003), un món s’obre a les seves mans, i la paraula s’afegeix a la seva obra. Mapes que marquen el seu camí, l’aventura, i alhora ens conviden a descobrir-lo amb ella.

La dialèctica forma-contingut genera contínuament nivells de realitat que completen una imatge humana en termes de creació. Cogitar és necessari, però, com ens recorda Argullol, el coneixement ha de ser pràctic, no només teòric. Les Cartografies de Mabres demostren la seva passió pel saber. L’artista va fer una gran troballa, uns mapes del segle xvii que s’allunyaven de l’estàndard i, en comptes d’orientar navegants dels oceans, ens menaven cap als indrets de les sensacions, cap a descobrir pensaments amagats. La Chambre Bleue (2000) és una instal·lació amb diversos materials –teles, mirall, làtex, llum, fusta, so i olor– que ens explica la història d’una dama, a París, a la primera meitat del segle XVII. La Marquesa de Rambouillet, dona d’ànima ferotge –ens diu l’artista–, alegre, bella i de rara delicadesa d’esperit, una dona il·lustre que, pels seus coneixements arquitectònics instal·larà un gabinet anomenat “Chambre Bleue”, pel domini dels blaus. Tal escenari requereix untuositat ornamental amb plaers per a la vista i per a l’olfacte, amb flors arreu del saló. Una posada en escena digna de les millors performances dels 70.

Les protagonistes d’aquesta sèrie són les dones. Il·lustrades i ocioses, generen unes cartografies que puguin orientar els amants a la perfecció amorosa. Carte de la Veritable Passion i La isla del Srón són dues obres al pastel sobre paper vegetal, del 1999, que mostren com l’artista crea el seu propi mapa amb les simbologies que orienten cap als seus neguits i desitjos. És a dir, a les Cartografies, Mabres relaciona grafies territorials del desig, de l’imaginari o de l’experiència amb la paraula.

El discurs de l’artista és d’una continuïtat absoluta. L’exploració de noves relacions semàntiques entre imatge i text, l’ha abocat al vídeo d’autor. En qualsevol cas, Elisabet Mabres no hi veu fronteres. Sols li manca temps, voldria néixer un altre cop perquè, com Jane Goodall argumenta, necessita una vida més llarga per fer tot el que hi ha per fer i per dir... Joan Vinyoli va escriure que “Entre ser poeta o simplement viure, hi ha una bella possibilitat, que és viure poèticament”. Elisabet Mabres concep la seva existència com una creació constant des de la –de vegades– dolorosa i, tanmateix, necessària soledat, una soledat buscada i trobada en el mateix lloc de la soledat. Sentiments compartits amb la seva admirada Marguerite Duras.

Una altra figura que li va deixar una empremta d’il·lusions, de passió i d’amor desinteressat, fou el seu pare. El Nou Romanticisme de l’Emperador es basa en la personalitat del seu progenitor. El caràcter, les capacitats, l’energia, seran per sempre més un referent per a l’artista. El text d’aquesta narració, aplicat sobre resina, esdevingué l’obra.

A les Cartagrafies, un altre dels seus projectes, l’artista relaciona diverses grafies amb la carta. Cartes rebudes que decideix objectuar, en un clar paral·lelisme amb l’artista francesa Sophie Calle, on les obres són autobiogràfiques i exposen part de les experiències personals. Calle va rebre un email on el seu nòvio trencava amb ella i s’acomiadava amb la més convencional de les frases: “Prenez soin de vous” (Cuida’t). Sophie Calle va enviar còpia a 107 dones de diverses professions que li van tornar 107 interpretacions del text. El resultat va ser una instal·lació presentada a la Biennal de Venècia del 2007. L’experiència dolorosa, a través de l’art, esdevé teràpia sanadora.

L’Elisabet també construeix el seu relat autobiogràfic mitjançant les seves obres, sigui pintura, escultura o vídeo. Fer del quotidià, l’excepcional. Les Cartagrafies són una selecció intencionada que, transferida a resines acríliques i fibra de vidre, i significades amb imatges, es converteixen en veu pròpia, en un camí de transformació i interacció constant. Objectes on el més transcendental no és la forma, ja que el sentit és fora. D’aquesta sèrie en destaquem una per la singularitat, Un día Roberta sabrá. Seguint amb la tècnica de la resina acrílica, crea una fotonovel·la d’amor-desamor, molt popular als 60-70, en un plafó de 151x 120 cm, amb l’estructura narrativa tradicional. Una de les obres de l’Eugènia Balcells, del 1978, Fin, mostra en loop aquest text d’una vinyeta de fotonovel·la que projecta cent finals de cent possibles històries. Si en l’obra de l’Elisabet veiem la fugacitat d’una història d’amor, en la peça de Balcells, anem directament al “Fin” amb petó inclòs, que alhora és el principi de no sabem què.

Durant la primera dècada del 2000, Elisabet Mabres s’autoconfirma que la videocreació serà la seva nova eina de desafiament creatiu, que donarà continuïtat al seu discurs plàstic i vital. A través d’una pantalla canalitzarà idea i sentiment. Un camí inabastable, segons les seves paraules, i fortament desitjat. I comença l’etapa audiovisual.

Per a la 17a edició de Flux. Festival de Vídeo d’Autor, l’artista presenta onze obres, de les quals vuit han estat especialment creades enguany per a l’ocasió. Onze vídeos que revelaran silencis, posaran veu i so al pensament, i vida a l’anhel. Un passeig pel món tangible de les imatges que, sota la mirada curosa de Mabres i la paraula afegida, esdevé bagatge.

Una de les obres que presenta al festival Flux és el Tríptic romanès. Es tracta d’una trilogia amb imatges de Romania i fragments de la poesia de Letiţia Ilea. El no dit és el primer vídeo del tríptic. El més críptic, segons l’artista i, tanmateix, revelador. Paral·lelismes, empaties, comprensions. Poemes que donen respostes i fan preguntes. Potser no donen solucions, però ajuden a avançar. Una narrativa trencadora que ens avisa d’un final cruent. Una realitat que intuïm i desconeixem alhora. La dedicatòria final ens ho aclareix: “Dedicat a les dones que hem estat abusades”. Allò que no s’acaba de dir, però s’acaba dient.

Elisabet Mabres va fer quatre viatges a Romania. Tota sola recorregué el país en transport públic, la qual cosa li va permetre connectar amb els seus costums, músiques i tradicions. La segona peça de la trilogia, 5 Contes sonors, ens regala cinc músiques romaneses i un conte visual per a cadascuna. Pura poesia visual, els poemes conjuminen plenament amb les imatges fins a ser l’obra d’art. La por no té color és el títol d’un dels contes, però la vida i l’obra (és el mateix?) de Mabres n’està plena, de colors.

El cinquè viatge de l’artista fou concretament per fer el retrat de la Letiţia Ilea. La Veu és el títol del tercer vídeo. Mabres va saber de la poetessa i professora universitària romanesa, Letiţia Ilea, a través del seu traductor oficial, Xavier Montoliu Pauli, qui va fer d’intermediari en la seva presentació. Fa uns quatre anys la va anar a conèixer. Un cafè i un dinar, tot parlant en francès, i la complicitat s’havia establert. Ilea, ens diu l’Elisabet, és una dona intel·ligent, dura i alhora molt familiar i arrelada al seu país.

La comunicació va continuar, i el mateix Montoliu li va suggerir la idea de fer un tríptic amb el treball compilat per Mabres. I aquí va començar un aprofundiment en la vida i obra de la poetessa. L’Elisabet hi va anar convidada per la poetessa a instal·lar-se a casa seva, amb ella i el seu gos. Veurem l’autora en el seu entorn domèstic. La Letiţia Ilea va mostrar una gran predisposició durant els quatre dies que hi van conviure, i l’obra palesa aquest feeling entre elles.

Al vídeo escoltem poemes recitats per l’autora en el seu idioma original. La poesia té, com a obra d’art que és, capacitat de transmetre, sigui quina sigui la llengua d’expressió. Això pot ser una paradoxa perquè, literalment, el nostre cervell no entén el que s’està dient, però els altres sentits, la percepció, ens faciliten sensacions i intuïcions del contingut, o l’estat d’ànim de l’autora. La mort de la seva mare, relativament recent, encara no li havia permès copsar en un poema l’expressió de la pèrdua. Pèrdues de l’essencial, desesperança de gust amarg i aspecte dolç. L’Elisabet aconsegueix un retrat poètic i humà d’una dona ferma i sensible, generosa i còmplice amb l’artista. És un doble homenatge, el de l’artista a Letiţia Ilea i el de la poetessa a la seva mare.

Dues obres rellevants en aquesta presentació estan dedicades a Marguerite Duras. Elisabet Mabres coneixia fugaçment l’autora de L’Amant, un dels seus llibres de culte. La gran revelació, però, fou l’exposició retrospectiva a La Virreina, la qual va visitar en més d’una ocasió, àvida d’abastar la gran intensitat de Duras, sobretot en la seva obra fílmica. En aquest recorregut, l’artista va identificar, segons les seves paraules, “una nova semàntica entre imatge i text a la qual estic donant voltes des de fa més de vint anys en la meva obra plàstica i visual”. Aquest ha estat el punt de partida inspirador per a les dues peces de vídeo que són Dedicació I i Dedicació II a Marguerite Duras: A Çor i A Duras, respectivament.

“Amamos porqué es la única gran aventura”. Amb aquesta sentència comença el vídeo A Çor. Aquesta obra és una simbiosi entre paraula i imatge, una sensació creixent, un ens que levita i emet pensament a través del sentit de la paraula i la bellesa de les imatges de paisatge, alentides i encadenades, que ens recorden el passat pictòric de l’artista. El paisatge és ella, l’Oracle, i els textos la interroguen. Els textos, en qualitat de subjecte principal van sorgint, com una boira tènue, de les veus en off, inclosa la de l’artista. Mabres n’ha fet una selecció on l’espectador es pugui nuar. Textos de la mateixa Duras, Bergman i d’altres autors. La música, de fons, marca un ritme compassat amb veu i imatge.

A la segona peça, A Duras, segueix la referència personal a l’autora, amb imatges d’interior, ficcionada per dues actrius, on cada fotograma es va encaixant amb precisió, i amb una gran calma, per tal de facilitar l’èmfasi de la veu, de la paraula. L’obra té un fil argumental continuador amb el vídeo A Çor, tot i el notable canvi de registre pels referents abans utilitzats en l’obra plàstica de l’artista, que remeten a la pintura dels anys 90. Les veus en off, en un to intimista, van citant textos de Duras, d’Isabel Allende, Tirso de Molina, García Lorca, Amado Nervo..., i acompanyen les imatges com en un reflex de les paraules. Amor, desamor, mort, solituds, alegries i dolors que deixen petja arreu i ens empremten amb “orgulloses cicatrius”.

L’obra de Marguerite Duras és, com l’obra d’Elisabet Mabres, una declaració de principis, i en gran manera, autobiogràfica. Amor, mort, solitud, passió, són forces que han mogut la vida de la Marguerite i encara trasbalsen l’Elisabet. Podem considerar, en línies generals, que l’obra de Mabres es autoreferencial. És així que, en demanar-li un autoretrat audiovisual per presentar al festival Flux, va decidir anar a la recerca dels seus orígens artístics i vitals, del passat i del present, afegint-hi algunes imatges lliures, amb algun punt humorístic i una mirada precisa. Sempre des del cor, com ella afirma. A Autoretrat, l’artista aboca les seves emocions a sobre les seves obres i expressa amb energia el goig de viure, sense amagar les inquietuds més íntimes. Amb el seu llenguatge crea la seva pròpia poètica.

Com una banda sonora, la música nostàlgica, introduïda per una dansa de passos enrere, ens duu al passat, i l’obra pictòrica de l’artista se’ns mostra. La següent etapa enllaça amb les resines “tatuades”, escultures que no volen ser-ho, objectes on la càmera es recrea i ens mostra breus fragments de frases i paraules de significat evident per a Mabres, i a les quals vincula imatges. Tot i seguir un ordre cronològic, no pretén ser un catàleg tradicional que simplement ens exposi la seva obra. Vol insinuar fragments, detalls, indicis, suggeriments de qui és l’Elisabet Mabres. A través de finestres que es van obrint i tancant, presenta aspectes vitals i així veiem que la dansa és una constant en la seva vida. Imatges superposades per representar les seves cartografies. L’Autoretrat esdevé un cos farcit d’elements que han configurat la seva vida artística i humana que, al capdavall, és el mateix. O no?

Abans de l’oblit i Negatius són dues obres, de gran simbolisme, que apel·len a la memòria, a la que ens resistim a perdre i a la que decidim deixar anar. Relacions d’amor filial i d’altres amors. Quan recordem, decidim. I a voltes l’opció és, senzillament, alleugerir memòria.

Una de les obres visualment més abstractes, és Sublim E.T., un joc de miralls calidoscòpics a ritme de la música “E.T. (Extra Terre Version)”. Una voluntat de representar el pas del temps fins a la desintegració.

Les darreres peces, Vídeo-correspondències EM/CP i Relació d’Amort són dos enfocaments diferents de l’amor i la fidelitat. Al primer, flaixos d’intercanvi epistolar amb el creador de gran part de la música dels vídeos de l’artista, i al segon, mostra cruament la destrossa, per part de l’artista, de dues peces seves. Destrucció d’amors objectuals i plàstics, el procés del qual, creació-destrucció, es perllonga gairebé trenta anys.

Que un artista es mostri, en més o menys mesura, en les seves obres, sol ser habitual. L’excepcional és com Elisabet Mabres se’ns “dona” a través del seu treball. Aquí, però, hi ha una dualitat: l’artista es mostra obertament i alhora s’amaga dins la seva obra. Perquè ella és el punt de partida i on acaba tornant.

ÀNGELS GARCIA I FERRER. Graduada en Arts Aplicades, especialitat Pintura Mural per L’Escola Massana, Barcelona. Llicenciada en Història de l’Art per la UB. Directora de Safia Art Contemporani 1993-2018. Comissària del projecte de videoart Homeland-Irlanda-Barcelona.

E D I C I O N S   A N T E R I O R S __

2000-2004 __ 2005 __ 2007 __ 2008 __ 2009 __ 2010 __ 2011 __ 2012 __ 2013 __ 2014 __ 2015 __ 2016 __2017__ 2018 __2019 __2020 __2021 __