JIMJAK

Oliver Szymczak [JimJak]. Karlstadt, Alemanya, 1966.

Màster en Musicologia i Sociologia per la Justus-Liebig-Universität de Giessen, Alemanya. Viu a Barcelona des de 1996, on treballa com a editor de vídeo per a publicitat i documentals, com a contrabaixista i en projectes artístics. Ha col·laborat amb els seus vídeos en instal·lacions, performances i dansa. El 2002 funda Zuloworks, un projecte que investiga els processos constitucionals entre la persona i la seva percepció audiovisual.

.zuloworks.com/beatme.   .jimjak@zuloworks.com.

Beatme es basa en el mite de la caverna de Plató: els fets del món real es veuen reflectits en les parets, creats per la llum que entra des de fora. Beatme enfoca les relacions que nosaltres, sent les persones en què ens hem convertit, les que pensem que som, establim amb el món i amb nosaltres mateixos a través d’imatges i sons en el procés d’aquest muntatge. Ens imaginem. Ens relacionem amb el món, amb els altres i amb nosaltres mateixos a través d’idees que es plasmen, que es comuniquen en imatges. Una imatge es compon de molts detalls però difícilment existeix per si mateixa, la seva forma pura, els colors i el moviment que la conformen. Sempre és més que això. Té una funció, un significat, un missatge; alguna cosa interior en el seu fons que intenta expressar. Actua com un marcador de tot el que ja hem vist i del que volem reconèixer. “Vivim en imatges i les imatges viuen en nosaltres” (Gilles Deleuze, Cinema II). “Vam crear una imatge de nosaltres mateixos per tal de relacionar-nos amb la nostra persona en el mateix moviment” (Jaques Lacan, L’estadi del mirall).

La intenció de Beatme és la dissolució de la percepció quotidiana. Amb la distorsió del temps apunta a la creació d’aquests moments especials que Werner Herzog va anomenar la “veritat estàtica”. A través de la repetició, la càmera lenta i la tècnica de granulació, manipula el flux del temps i com a resultat crea la necessitat d’un canvi en la percepció, un ajust en el costum de l’espectador, que li permet sentir i mirar d’una altra manera. Els sons i les imatges es disseccionen i s’obté una intensitat diferent.

I la consciència de l’espectador funciona de manera semblant: sempre en moviment, reinventant i restablint, provocant interaccions que la reconnecten al món usant les seves memòries psicosensorials. Però si les connexions deixen de funcionar com era habitual, si les imatges i els sons ja no encaixen amb el catàleg que cadascun posseeix de si mateix i del món, llavors arriba l’oportunitat de canviar el que és obvi (el que un sap) i expandir-ho a una transcendència momentània (el que un no sap que sap).