L’ESTIL PRANDI

JOAN MARIMÓN

Elisabet Prandi Chevalier és directora de fotografia, documentalista, assagista audiovisual, videocreadora, experimentadora, poeta, artista… Podríem continuar afegint qualificatius per definir-la, per exemple, pedagoga, per la seva labor com a formadora, paral·lela a la seva carrera professional. I activista social des del cinema, condició que abraçaria manifestacions com el seu interès per artistes marginals a reivindicar –els fotògrafs indígenes de Chiapas de Lok’tobail-Lok’ombail. Fotógrafos indígenas de Chiapas (2000) o el retrat del cineasta underground Jesús Ramos a Paisatges domèstics (2009)–, fins a l’homenatge a figures de la cultura feminista –el seu videopoema Fades i bruixes al documental Ferida arrel. Maria Mercè Marçal (2012)–. Caldria citar també una mena d’orientació terapèutica, que possiblement hagi heretat de la tradició familiar on abunden els metges (i els artistes), que en ella es manifesta no només en la vessant de solució de problemes als rodatges sinó en la realització de produccions específicament mèdiques com ara Píndoles isocràtiques (2013), codirigida amb Ferran Carvajal, sèrie escrita per psicooncòlegs que tracta de com aprendre a viure en la lluita contra el càncer; ConVIHvir (2009), sobre la complexitat de la vida diària de malalts del virus de la sida; un documental en projecte sobre afectats d’esquizofrènia que busquen una forma de teràpia a través de la ficció creativa; o la peça Zen. Aquí i ara (2009) on es percep el seu interès per fórmules alternatives de vida i de pensament.

En Elisabet Prandi hi ha hagut una autora que s’ha anat manifestant a poc a poc. Els directors que han treballat amb ella en nombrosos llargmetratges (Gossos, Sevigné, Pactar con el gato), saben que sempre s’involucra més d’allò esperable, que en ella hi ha una directora de fotografia que esdevé una “col·laboradora artística” que treballa no només pensant en la llum i en els actors sinó en el guió, en l’àudio i en el muntatge. Elisabet, després d’haver col·laborat en nombrosos curts i llargs, després de quasi deu anys d’organitzar cursos i d’exercir de professora, decideix fer el pas a la direcció. El resultat és un documental que comença a finals dels noranta i acaba deu anys més tard, El bosc perdut (1998-2008), una recerca d’allò que ha quedat enrere però que d’alguna manera ens acompanya, forma part de nosaltres i ens retrata, un documental poètic proper a l’assaig, que es compon de rostres humans en sorpresa i en recerca del record, simultaniejats amb imatges d’un dels seus indrets predilectes, el bosc del Montseny.

El bosc perdut és una peça rellevant en la trajectòria d’Elisabet, no només per ser la primera, sinó perquè marca un camí. Responent a la pregunta de què faria –o què farà– com a orientació ideal, afirma que “treballaria amb un equip molt reduït per dur a terme produccions entre el documental i la pel·lícula experimental de recerca, entre El bosc perdut i Foradar l’instant”.

Foradar l’instant (2008) és una peça insòlita i agosarada, el making of d’una fotografia de promoció d’un espectacle de dansa sobre les Variacions Goldberg que comença, com a tal making, en forma de reportatge convencional i, sense abandonar mai del tot la condició de documental, es va transformant en una peça de videoart sense la fredor habitual del gènere sinó més aviat el contrari, caracteritzada per emocions entre l’angoixa i la catarsi. Una seqüència final climàtica de retocs propis de photoshop sobre imatge detinguda i alhora en màgica mutació alquímica, culmina la peça amb l’acompanyament de la música de Bach. 

La promoció de la fotografia de Foradar l’instant és la d’un espectacle de dansa, de l’actor, ballarí i coreògraf Ferran Carvajal, un dels aliats habituals d’Elisabet Prandi. I és precisament la videodansa un dels motius predilectes d’aquesta autora. A In crescendo (2000), de Jesús Ramos i Joan Marimón, filma dos ballarins, ell i ella, en tres estats d’ànim que acaben en un infern abstracte de colors pintats sobre el cel·luloide. “La meva vocació és filmar la dansa”, diu a Alfons Grau en una entrevista. A Amandi (2013), codirigit amb Francesc Sitges, en el qual un dels còmplices d’Elisabet –el bosc del Montseny retratat des de la fascinació– és un personatge més en igualtat de condicions als dos ballarins, un enèrgic pas a dos a la vora del llac i entre els arbres esdevé un enfrontament amb victòria final de la figura femenina. Amandi conté diverses seqüències de time-lapse pictòrico-poètic que poden definir la voluntat de bellesa estètica d’aquesta cineasta.

La recerca de poesia i d’experiment en la imatge, i també la curiositat i l’interès pel procés creatiu, porten Elisabet Prandi a interessar-se pels sistemes de creació del cineasta experimental i videoartista Jesús Ramos en el migmetratge Paisatges domèstics, retrat de la persona i de l’obra d’aquest cineasta, autor de nombrosos curtmetratges amb imatges de singular bellesa, sovint propera al gènere fantàstic i a l’abstracció, que ell obté a les habitacions del seu àtic de les maneres més inesperades i enginyoses (en aquesta època de postproducció digital). Prandi retrata Ramos en una peça coherent en la qual no es perceben alteracions ni contradiccions entre l’estil de l’una i de l’altre.

L’Elisabet, que de molt petita es va fabricar una càmera, estudia en el període 1987-1992 a La Fémis de París, una de les millors escoles de cinema d’Europa, caracteritzada per potenciar la mirada personal dels seus alumnes. Entra, per cert, com a número 1 d’un grup de dos-cents aspirants. Allà hi ha professors mítics, com el guionista Jean-Claude Carrière o el director artístic Alexandre Trauner, però probablement un dels que més la influeixen és l’històric director de fotografia Henri Alekan –La bella y la bestia (La belle et la bête, 1946) de Jean Cocteau, El cielo sobre Berlín (Der Himmel über Berlin, 1987) de Wim Wenders–, de qui aprèn no només la tècnica, i el gust per les càmeres antigues, sinó una generosa i optimista filosofia de treball i de vida. Elisabet Prandi Chevalier, de mare francesa, continua sent en bona part una representant del cinema francès en l’audiovisual català, per la seva formació i cultura i també per l’orientació d’acusat component artístic i musical que reapareix contínuament en les seves obres i en les que participa.

Arpeggio, el seu darrer projecte encara en creixement, pensat per ser acabat en el 2016, és un bon exemple del seu estil: documental de creació, assaig, conte, homenatge a l’art dels lutiers i a la música des del motiu del violí, i amb la presència, una vegada més, del bosc del Montseny. Un producte híbrid, ambiciós, un capítol important en la seva trajectòria perquè podria esdevenir el més afinat representant de l’estil Prandi.

Com definiríem aquest estil?

Estil Prandi: estil propi d’Elisabet Prandi Chevalier, manifestat en documentals creatius, videodanses, videopoemes i videocreacions en general, amb preferència sobre obres convencionals de ficció, caracteritzat per la recerca d’artisticitat des de la figura dels cossos en moviment, la presència de motius extrets de la natura (la llum sobre els arbres, el cel en mutació), el conte, el poema, l’àudio significant, ja sigui des de la veu o des de la música, i un tempo rítmic preferentment lent, orientalitzant, sovint zen. Els temes acostumen a ser la valoració de l’art i de l’artista en qualsevol de les seves formes i, en una vessant que s’acosta a l’activisme, la reivindicació de personatges i formes de vida allunyats de les convencions o bé marcats per ferides socials de qualsevol tipus. Alguns dels films més representatius de l’estil Prandi són El bosc perdut (1998-2008), Foradar l’instant (2008), Zen: aquí i ara (2009), Paisatges domèstics (2009), Amandi (2013) i Arpeggio (2016), tots ells dirigits per Elisabet Prandi. També es pot rastrejar el seu estil en diverses peces dirigides per altres directors en les quals ella ha col·laborat, com per exemple Mudanza (2008) de Pere Portabella.

JOAN MARIMÓN. GUIONISTA, DIRECTOR DE CURTS, ALGUNS LLARGS I PROFESSOR DE TEORIA DEL MUNTATGE. LLICENCIAT EN HISTÒRIA DE L’ART I D’OFICI PROJECCIONISTA AL CINE CAPRI DEL PRAT DE LLOBREGAT. .marimonpadrosa@gmail.com.