Abans de cada projecció monogràfica es programa una videoperformance, que anirà a càrrec dels artistes David Ymbernon i Xavi Lloses, Piròmana d’Argos i Damián Pissarra.

Me llamo Damián

17 min

En el teixit íntim de l’existència, sorgeix Me llamo Damián com un projecte que s’erigeix ​​sobre els fonaments d’experiències personals profundes i commovedores. Silvia, gestora de vida i esperances, es troba en un racó de la vida on la fertilitat sembla esquivar-la. En el seu anhel de maternitat, decideix fer una promesa a l’església de San Cosme y San Damián, metges i màrtirs, la intervenció divina dels quals donaria origen a un nou ésser anomenat Damián. L’1 de febrer del 1980, data que coincidia amb l’aniversari de Silvia, la promesa es materialitza: Silvia està embarassada. Tot i això, aquest naixement està marcat per la fragilitat, una lluita des dels seus inicis. Damián, enfrontant-se a les complicacions derivades d’una placenta que no va complir la seva funció com a nutrient, neix amb prou feines amb 1,300 kg, desafiant les expectatives i convertint-se en un dels primers casos a Mar del Plata d’un nadó tan petit. El trajecte de Damián es forja a la incubadora durant 12 dies i el dia de la mare, trenca les barreres de la fragilitat per trobar-se en els càlids braços de la seva mare. El relat continua, marcat per moments d’angoixa i d’amor entrellaçats. Als dos anys, una convulsió febril submergeix Damián en un episodi crític. En el trajecte a l’hospital, en el cotxe emblemàtic de l’època, un Ford Falcon model ‘64, la vida s’esvaeix momentàniament. Silvia, mare valenta, reviu el seu fill mitjançant respiració boca a boca, mentre el nen, amb la seva mossegada inesperada, desperta novament a la vida. La sang i les llàgrimes s’entrellacen en un simbolisme profund. El 19 de maig de 1982 neix Betiana Karina Pissarra Da Fonseca sense complicacions. Però la vida, capritxosa i de vegades cruel, ens porta al 12 d’agost del 1988, quan Leandro neix enmig d’un part dramàtic i enfronta una existència efímera de tan sols 12 dies. Me llamo Damián s’erigeix ​​com un homenatge a aquests éssers, àngels lliures i purs, que mai no van conèixer el pes de l’odi. A la seva essència, el projecte proposa una mirada positiva cap a la mort, desafiant les nocions convencionals i suggerint que, en línia amb les creences de diverses tribus i cultures, la mort pot ser una benedicció, no una desgràcia. Aquest viatge personal es converteix en una exploració filosòfica sobre la vida, la pèrdua i l’acceptació, un testimoni vibrant que desentranya les complexitats de l’existència i celebra l’essència pura d’aquells que han transitat pel sender breu però etern de la vida.

E D I C I O N S   A N T E R I O R S __

2000-2004 __ 2005 __ 2007 __ 2008 __ 2009 __ 2010 __ 2011 __ 2012 __ 2013 __ 2014 __ 2015 __ 2016 __2017__ 2018 __2019 __2020 __2021 __2022 __2023__