JULIÁN ÁLVAREZ

León 1950 > Londres 1972 > Barcelona 1975. Lleonès d’origen, es reconeix com a genuïnament barceloní (dels ‘80) i declara que el conjunt de la seva obra: vídeo, cinema, multimèdia té denominació d’origen Made in Barcelona. Des de la docència audiovisual i l’experimentació ha estat partícip i coprotagonista de l’esperit de modernitat d’aquella cosmopolita i videoactivada Barcelona dels emblemàtics anys vuitanta i noranta.
Genuïnament barceloní perquè és un dels autors que més obra audiovisual d’autor ha realitzat a partir de Barcelona com a site specific. I perquè sota el paraigua de l’Escola de Video-Cine-Tv de l’IDEP (Barcelona 1981-2008), de la qual va ser inspirador i director, va liderar algunes de les experiències locals de difusió i promoció de la videocreació més rellevants de l’època: “Mostra de Videos Realitzats a Barcelona, a l’entorn de l’Art, la Música i la Realitat” (1983). O el multi-esdeveniment homenatge a Dziga Vertov: “Del Cinema-Ull al Video-Jo”, amb el “Primer Concurs de càmera-a-mà” (1987), entre altres accions que van focalitzar Barcelona com a ciutat videoactivada d’interès artístic-cultural.
A banda d’aquestes i altres accions a l’àmbit local i de més de 100 produccions ressenyades al seu web, la seva primera exposició individual “Boxiana, poesia i art” va tenir lloc a la galeria barcelonina La Pedrera (1987). Com a productor de vídeo i cinema la seva trajectòria arrenca amb Bellvitge, Bellvitge (1978-79). Des de llavors ha fet diferents exposicions individuals i col·lectives, on destaquen les retrospectives: “Itineraris” (CaixaForum, Barcelona, 2007), “Perdido en la frontera” (Museo Arte Contemporáneo de Salamanca, 2008) i “entreCruces/Itinerarios” (Centro Leonés de Arte, 2009).
Premi Nacional de Videografia de la Generalitat (1991). Beca de Recerca i Creació en els Àmbits Artistics i del Pensament (CONCA, 2011), pel projecte videofotogràfic “La mirada disciplinada. ¡Al frente, a la derecha! El retrato de carnet”. Més de trenta premis nacionals i internacionals.
Made in Barcelona pel multipremiat El Ring (1989), espectacle de videodansa, monòleg teatral i circuit tancat de tv, estrenat al Mercat de les Flors (1988), que simulava un combat de boxa entre dos ballarins amb minicàmeres al puny dret. I perquè és inventor i productor del prototip FishCam, dispositiu tècnic patentat el 1991 com a model d’utilitat amb què ha realitzat la trilogia As de Bastos. Tijeras en cruz, tres Setmanes Santes dedicades a Lorca, Buñuel i Dalí. I perquè és ideòleg del gènere egoMovie (Pel·lícula o enregistrament que un fa de si mateix enquadrant-se en primer terme relegant al fons tota la resta”). Arran de l’aparició al mercat el 1987 de la primera minicàmera digital amb visor reversible, va substituir el braç allargat de la FishCam per la proximitat epidèrmica del “tu-a-tu” de la DvCam PD1P de Sony. Amb l’etiqueta egoMovie ha realitzat la sèrie en què es registra a si mateix càmera a mà alhora que és protagonista de l’acció, avançant-se 15 anys als selfies de moda.
La seva obra més recent contrasta amb la rotunditat d’aquella altra que encarna avui l’esperit d’avantguarda, experimentació i heterodòxia de la Barcelona dels vuitanta i noranta. Des d’aquesta perspectiva l’autor es reivindica com a genuïnament barceloní perquè, a diferència d’artistes catalans acreditats internacionalment, Julián Álvarez, lleonès de l’Órbigo, amb denominació d’origen Made in Barcelona, ha realitzat el conjunt de la seva obra al marge de la “Institució Art”, i ha centrat la seva tasca docent i creativa exclusivament a Barcelona, la ciutat que el va acollir el 1975 i on s’ha desenvolupat principalment com a autor i també com a artista.

AutoRETRATO Redundante II [1978-2024]

64 min

El 27 d’octubre 2005 va tenir lloc al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) el Primer Festival de Vídeo d’Autor FLUX en què vaig participar juntament amb cinc autors més amb un programa de 60 min. I amb la producció, per encàrrec del Festival, d’un autoretrat en vídeo de màxim 10 min. Aleshores jo vaig respondre a l’encàrrec amb l’obra autoRETRATO Redundante: https://vimeo.com/895049977
Gairebé 20 anys després, desembre de 2024, es presenta al CC Convent de Sant Agustí de l’Ajuntament de Barcelona, la darrera Edició del Festival FLUX i se’ns demana a 2 dels històrics d’aquell Festival la nostra participació amb una nova producció que resumeixi o actualitzi la nostra realitat actual…
La meva resposta espontània a aquesta nova petició/encàrrec ha estat un nou autoretrat, si és possible encara més redundant que he titulat, és clar, autoRETRATO Redundante II (1978-2023). Compost de 36 cronològics fragments o seqüències d’altres tantes obres que sumen un total de 426 min (aproximadament 7 hores de video-cinema-animació 3d-documental-net-art). 426 min que he reduït a 64 que per activa i/o passiva conformen una part de mi, imatges i sons que em retraten i resumeixen, que componen un autoRetrat poliforme, que arrenca amb una picada d’ullet a Groucho Marx i una declaració testimonial amb la imatge de la façana multicolor del MUSAC (León) al fons, on l’Autor declara que “no forma part de cap col·lectiu, tendència, estil, o moviment social establert. Que barreja gèneres i llenguatges amb voluntat de desdibuixar fronteres, contaminar identitats i qüestionar certeses”. Aquella declaració segueix vigent avui, i la mantinc com a lema.
autoRETRATO Redundante II [1978-2023] s’inicia amb un Pròleg (1978-1986), el segueixen 10 apartats més, i conclou amb un Epíleg en què l’Autor apel·la a l’oportunitat de materialitzar la versió immersiva de La película más cinematográfica. Per finalitzar amb la seqüència més impactant d’Alfred Hitchcock, la dutxa de Psicosi, que he titulat 57 x 33 en referència als 57 plànols continguts en els 33 segons de duració de l’emblemàtica escena.

PRÒLEG [1978-1986]  09’ 45”
1978/9. BELLVITGE, BELLVITGE (11’45” / vo. 45’ 00”)
1984. IMÁGENES DE UN BOMBARDEO (08’ 07”)
1985. BATLÁNTIC (05’ 00”)
1986. CLOACA MÁXIMA (12’ 00”)

EL TERCER BRAÇ  04’ 20”
1992. PROTOTIPO FISHCAM

RETAULE/TRÍPTIC: AS DE BASTOS. TIJERAS EN CRUZ  03’ 13”
1993. SANTA SEVILLA/Lorca (13’ 56”)
1994. EL ÚLTIMO SUSPIRO/Buñuel (11’ 34”)
1995. LA DANZA DE LA MUERTE/Dalí (11’ 43”)

EXPLORACIONS CREATIVES  10’ 28”
1989. FRAME, O LA RUEDA DE LA FORTUNA (06’ 00”)
1999. HAGA LUZ EN SU CEREBRO (08’ 20”)

CENTENARI FELIÇ [Lorca 1899 – Buñuel 1900 – Dalí 1904]  3’ 40”
1998. CONJURO (02’ 11”)
1999. DIBUJOS (04’ 40”)
1999. SER DIOS.MODELO EJEMPLAR (07’ 00”)

DE FICCIÓ EXPERIMENTAL_CURTS  02’ 50”
1991. LA ECUACIÓN DEL VÉRTIGO (12’ 19”)
1992. MERCAT MÀGIC. CURIAL E GUELFA (43’ 00”)
1994. YOU’RE DEAD, MAN (15’ 00”)

2023. ADIOS AL MACHO. EL FUTURO ES MUJER  11’ 58”
2006. LE COUP (01’ 54”)
2007. OH SUPERMAN (03’ 34”)
2007. MASCULINO PLURAL (03’ 12”)
1992. MERCAT MÀGIC. CURIAL E GUELFA (43’ 00”)
1988. PANAMÁ AL BROWN (05’ 39”)
1987. JOE LOUIS (06’ 00”)
1988. PUÑOS EN DANZA (19’ 00”)
1987. AVES DEL PARAÍSO (50’ 00”)
1988. EL RING. ESPECTÁCULO (60’ 00”)
1989. EL RING. VIDEO-DANZA MONO-CANAL  (12’ 00”)
1994. YOU’RE DEAD, MAN (15’ 00”)

CONCURS DE CÁMARA-A MÀ & A.A. POEMA-MANIFIESTO  02’ 32”
1988. A-A. CONCURSO (07’ 00”)
2002. POEMA-MANIFIESTO  (09’ 05”)

IMATGES D’UN BOMBARDEIG: 1984 & 2003  04’ 38”
2003. BARCELONA, BÁRBARAMENTE, BOMBARDEADA

EGO-MOVIES. PEL·LÍCULES DEL JO  03’ 14”
2003. MAÑANA EN LA BATALLA (07’ 10”)
2004. FIGURA CON PAISAJE AL FONDO (10’ 40”)
2006. BELCHITE, TE GUSTE O NO (08’ 00”)

FUCKING & REQUIEM (DÍPTIC)  08’20”
1989. FUCKING CHRISTMAS (13’ 00”)
1991. REQUIEM MARATHON (10’ 00”)

EPÍLEG. EL PRINCIPI DEL FI  06’ 22”
2013. LA PELÍCULA MÁS CINEMATOGRÁFICA (07’ 42”)
2023. PSICOSIS: ENTRE LA BURLA Y EL HOMENAJE (05’ 46”)


DURACIÓ TOTAL DEL PROGRAMA: 64 min
DURACIÓ TOTAL DELS TÍTOLS ORIGINALS: 426 min [7 h. aprox.]
TÍTOLS/VÍDEOS (SEQÜÈNCIES): 36 seqüències

JOAN PUEYO

“Neix a Barcelona el 56. Des de l’any 1975 treballa en fotografia, cinema i video. A partir de 1985 pren partit pel potencial propi del video, de professional es transforma en amant i hi oposa l’actitud independent de l’experimentador que tracta de desenvolupar un treball personal i coherent.”
“El seu treball proposa diferents menes d’experimentació visual, amb una concisió i precisa elaboració dels comptats elements que entren en joc en cada cas, sense oblidar el so. Cada peça és llavors com un impacte, breu en duració però suficientment dens com per a no esgotar-se d’un cop d’ull.”
“Dues referències apunten una doble constant en el treball de Pueyo a partir de Pel meu art...: el cos com a objecte visual principal i l’estructura electrònica de la imatge com a matèria mal·leabilitzada.”
Els cossos electrònics, Eugeni Bonet, escriptor multimèdia.

“Una de les coses que més sorprèn quan s’observen els treballs de Joan Pueyo és la capacitat que té per construir un ritme visual que mai no acaba d’agafar una direcció única perquè conjuga imatges i temps, lectures i aproximacions, metàfores i signes successius.”
Vademècum videogràfic, Valentín Roma, historiador de l’art.

“La decisió d’incorporar una estructura escultòrica de ferro en algunes de les obres forma part d’una estratègia per tal de singularitzar-les i, d’altra banda, defugir l’estructura narrativa associada amb les imatges mòbils.”
Els cossos electrònics, Eugeni Bonet, escriptor multimèdia.

El 1990 exposa al Dipósit de les Aigües (actual Biblioteca de la UPF) de Barcelona una projecció i sis videoescultures sota el títol genèric de Pel meu art...
Els seus vídeos i videoescultures han participat en diverses mostres i festivals i formen part de mediateques nacionals i internacionals: Mostra de Videocreació de Catalunya (França, Itàlia, Espanya, Brasil, Portugal, Alemanya...), Video Made in Spain (Nova York), British National Video Festival (Londres), Avé (Arnhem), Bideoaldia (Tolosa), Mostra de Vídeo Dansa de Barcelona (Alemanya, Holanda, Suïssa, França, Espanya...), Videoarco(Madrid), Art-Futura (Barcelona), Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (Madrid): “Bienal de la Imagen en Movimiento” i “Señales de Vídeo”, Festival International Création Vidéo (Montbéliard), F.R.A.C. (Montpellier), Kasseler Videosalon “El Fuego del Sur” (Kassel), Berlin Video Festival, World Wide Video Festival (La Haia), Deustcher Videokunstpreis (Karlsruhe), Antwerpen Capital Europea de la Cultura, Granp Prix de Paris, Dance Screen (Frankfurt), Institute of Contemporary Arts (Londres), Station Vidéo (Rennes), Festival International du Nouveau Cinéma & Vidéo Montréal, WRO (Wroclaw), “Restrospectiva Joan Pueyo” (València), Synthèse (Bourges), Fora de camp KRTU i Metrònom (Barcelona), Mostra d’arts electròniques (Barcelona), Shortmetraje (Nova York), Olla de Grills (Barcelona), LOOP’04 (Barcelona), FLUX’05/CCCB (Barcelona), etc.
També han estat exhibits a la televisió francoalemanya ARTE, a l’holandesa VPRO, a la polonesa Channel 2 i a les televisions alemanyes WDR, SWF-Südwestfunk, IA-TV i Kanal 4; a les televisions catalanes TV3 i Canal 33 en els programes Galeria Oberta, 31416, Actual i Temporada de Dansa; a Canal 9 , de la televisió valenciana, en el programa Colp d’Ull; a les televisions espanyoles: en els programes Glàsnost i Metrópolis (TVE), en el programa Piezas (Canal +) i en el programa Caos (Canal Satélite), etc.
Col.labora amb La Fura dels Baus en l’espectacle Noun (1990) on integra la videoescultura L’Ull de Déu.

.joanpueyo.com.

Videografia (des de 1985)

1985 Pel meu art i la gent que estimo, content aguantaré fins al final, video
1986/87 El Nàufrag, videoescultura
1988 Tango, videoescultura
1988/89 El Bany, videoescultura
1988/89 Nens, videoescultura
1989 Ampolla, videoescultura
1990 Família, videoescultura
1991 Contorsionista, videoescultura
1992 Maria Muñoz, vídeo
1993 Teleplàstia, videoescultura
1994 L’Immortal, vídeo
1995/98 5MIN. (Sóc Jo), videoescultura
1997 No paris, vídeo
1996/99 Torturae, vídeo
1999 Massa sol al cap, vídeo
2001 Anormals, vídeo
2002/03 Aixafacaps, videoescultura
2003 Enigmàtica X, vídeo
2004/05 Sometimes, vídeo
2004/05 Ei, Xica, anem, vídeo
2004/05 Trànsits, vídeo
2004/05 Exposat, vídeo
2004/05 Ini misqui vilivi, vídeo

introducció a la sessió

“Considero l’obra de Joan Pueyo com una experiència mística de la pietat i del sacrifici que juntament amb l’aportació de l’amor creen un cúmul de sensacions intenses a l’espectador.
Joan Pueyo és un precursor, un dels pioners dins del món de la imatge videogràfica. El primer vídeo data del 1985, Pel meu art... i tots els seus treballs fins a l’últim mantenen un mateix eix conductor. En la seva trajectòria artística, el desassossec que crea en el que mira és semblant al que pateix el mateix artista.
Les seves imatges ja formen part de l’imaginari videogràfic contemporani i tots aquells que pertanyen a aquest mitjà reconeixen el bon ús de recursos del llenguatge audiovisual com ara la fragmentació icònica, els jocs amb la tecnologia digital-analògica, la durada breu dels seus vídeos, els bucles i la contundència del suport sonor. També la incorporació del ferro amb escultures de gran format que acullen els monitors.
Davant les seves escultures, se sent el respecte que produeix una presència material forta, dominant, en què es poden veure al costat dels avatars lleugers de les imatges, contrastant fortament amb la solidesa de la matèria. D’aquesta manera les seves escultures adopten algunes característiques del tòtem, que és gairebé sempre un objecte material inanimat que ofereix protecció i respecte.
Joan Pueyo trinxa la carn digital, el fragment marca una temporalitat feta d’instants i convulsions de fragmentació i aparent desordre. Les seves obres per universals i acabades que siguin, ratllen l’harmonia d’aquelles obres que aspiren a l’absolut, però queden deliberadament inacabades, deixant l’espectador, en un buit intencionat, produït per la fissura, pel tall. Un tall que sentim a la carn de la imatge com si fos viva, un tall, realitzat per unes mans o uns dits que m’imagino prement botons i tecles com si fossin esmolats ganivets i on l’atzar del que s'ha trobat conviu amb un càlcul minuciós, gairebé maniàtic que controla la complexa energia de l'alta tecnologia.
D’aquesta manera l’ús tecnològic, el que podrien ser les característiques del mitjà, com l’editatge, els frames, etc., es correspon de manera perfecta amb la voluntat de trinxar.
Entre els espais intermedis dels frames hi ha els sentits amagats, i potser per això, dins del que no veiem, jo he trobat sentit a la presència de la carn trinxada per al sacrifici.”

Fragments extrets del llibre Arte y Transformación. Una mirada de fin de siglo de Jesús Martínez Clarà. Avatar Ediciones, Barcelona, 2022.