Paula Ábalos

Santiago de Xile, 1989. Artista visual que actualment viu i treballa a Leipzig (Alemanya) on realitza estudis de Meisterschüler en Arts dels Mitjans (Cinema expandit) a l'Escola d'Arts Visuals Leipzig (HGB), sota la tutoria de l'artista alemany Clemens von Wedemeyer.

La seva obra es desenvolupa principalment en el camp de la videoinstal·lació, cinema, performance i creació de llibres foto-text, en què aborda –a través d'un fort caràcter autobiogràfic– temàtiques al voltant de la relació del cos humà amb l'espai i el treball. Actualment treballa en la postproducció del seu primer llargmetratge de ficció al voltant de l'esport i el treball nocturn.

La seva obra ha estat exposada individualment a Galeria Concreta Matucana 100 (Xile), galeria Die Ecke (Barcelona), BAJ Valparaíso (Xile), entre d'altres.

Ha participat en exposicions col·lectives com: PARADOKS Filz-Cinematheque (Leipzig), Doble Filo: Geografías y Palabras - Museo de Coral Gables (Miami), MDBK-Mobill, Museo de Bellas Artes Leipzig (Thallwitz, Alemanya), Mala dvorana Pogona Jedinstvo (Zagreb), Espacio el Cruce (Madrid), Centex de Valparaíso (Xile), galeria Sala Macchina (Xile), Galeria Metales Pesados, Association culturelle, (Paris). També ha participat en diferents festivals de videoart, on destaca FIVA (Buenos Aires), City Screen Festival LOOP Barcelona, ​​PROYECTOR (Madrid) i Festival Vídeo de Babel (Perú).

.www.paulaabalos.com.

LOS INMORTALES
2017. 5 min. Sense so

Los inmortales documenta fenòmens socials que tenen lloc a l'interior d'establiments culturals, específicament al Museu de l'Orangerie (París) davant de "Els Nenúfars" de Claude Monet, producte de la tecnologia.
L'obra reflexiona sobre com amb les xarxes socials i els telèfons mòbils, l'acció de retratar i d'autoretratar-se (selfie) pren rellevància per sobre de la contemplació de l'obra, on el subjecte se situa en primer pla i aquesta passa a ser teló de fons. És més important retratar l'experiència que viure-la. L'artista, aprofitant l'excés de càmeres dins del museu va retratar els seus usuaris en el moment de fer-se una selfie sense que ells ho notessin.

Marina Barsy Janer x Isil Sol Vil

Puerto Rico, 1988 i Catalunya, 1982. Són artistes, curadores, investigadores i pedagogues de la performance. Directores d’EMPREMTA festival internacional de performance i del centre de creació i pedagogia radical Materic.org. Comencen el seu treball conjunt el 2015 seguint una filosofia d’AmOr Subversiu x Cures eXtremes. Han presentat obra a Europa i les Amèriques a festivals i galeries com CIPAF Cyprus International Performance Art Festival (Nicòsia), Tempting Failure (Londres), FNAF (Praga), OKK-Organ of Critical Arts (Berlín), La Muga Caula (Les Escaules), Viva! ArtAction (Mont-real), FLUX festival de vídeo d'autor (Barcelona), INFLUX, festival d'arts escèniques audiovisuals (Barcelona), Arts Santa Mònica (Barcelona), CCCB (Barcelona), Casa Viva (Ciutat de Mèxic), Procés d’Error - Festival Internacional de Vídeo Experimental (Valparaíso), ExperimentoBIO (Bilbao) i Body And Freedom Festival (Zuric). La seva obra forma part de l’arxiu Live Art Development Agency (Londres), de l’Art Exchange Project de Manuel Vason i del Museu de l’Empordà (Figueres), entre d’altres. Han realitzat tallers de performance a la Universitat de Puerto Rico, al Museo de Arte Contemporáneo de Puerto Rico, l’Escola Massana, la Universitat de Barcelona i Materic.org. Formen part del programa Massana Permanent de l’Escola Massana de Barcelona.

.www.marinaxisil.com.

LATIR 
2017. 5:28 min. Registre: Carlus Camps

Ensorrar l’espai fronterer del cos.
Foradar-lo.
Desproveir-lo de la seva principal estructura de defensa cap a adversos externs.
Desprendre’s de l’ego, jo, tu, meu, teu…
Convertir-lo en un nos i aquest, resignificar-lo.
Inexistència del qui,
en aquest punt resideix l’acte extrem de mimesi,
en el mateix on allò fronterer es dissipa i s’obre la percepció més enllà d’un batec del temps.

Rosó Cusó

Barcelona, 1965. Rosó Cusó és escultora i filòloga. De sempre que s’ha sentit moguda a investigar diversos processos de transformació de materials, de la natura, de les paraules i de les idees. Pel que fa a l’art visual, ha treballat amb foneria, amb paper, amb elements vegetals trets del paisatge i, també, amb llum artificial i natural. Darrerament treballa en projectes amb imatges fotogràfiques.

Viu i treballa a l’Eixample de Barcelona i (una mica, cada dia més) a les Terres de l’Ebre. En aquests temps que tothom es mou amunt i avall pel món, el que li ve més de gust és quedar-se quieta en un lloc ben a prop de casa i contemplar què hi passa.

.www.rosocuso.com.

Jesús Etxart

Donosti, 1961. Jesús Etxart completa els seus estudis d’art a la Universitat del País Basc. Des de la seva última exposició individual al 2007 a la UNEAC (Unión Nacional de Escritores y Artistas de Cuba) en col·laboració amb César Portillo de la Luz i Chucho Valdés, la seva producció es desenvolupa al Japó, publicant Shazen (Fueisha Editorial, 2015) i filmant Little by Little (2015), un abstracte retrat etnològic sobre Japanese Physical Therapists. A Europa filma Caffé Signore Bach (LOOP Festival, 2017) i Italienischer_Gusto (2017) a l’abadia de Montserrat, ambdós formant part d'"olorVISUAL Collection”. Actualment desenvolupa altres projectes en col·laboració amb Evru, Carlos Pazos, Dirk Paesman, Àngels Ribé, Mario Santamaría, Viktor Timofeev, Flavio Pons i Dora García.

.www.etxarte.com.

I Invented The World Wide Web
2019. 2:30 min

Blackout (apagada) a la base aèria Progress Arsenyev (Primórie, Rússia). Leo, membre del supercomputeritzat helicòpter d'atac marítim Ka-52K, escolta una antiga conferència TED recuperada: "I Invented The World Wide Web".

Actor: Oriol Pont
Veu: Tim Berners-Lee
So: Xavier Alcrudo

Aurora Gasull

Barcelona, 1962. Violoncel·lista i membre de diverses formacions de cambra fins al 1990, any en què s’inicia en l’àmbit visual amb la fotografia, el dibuix i la pintura. Atreta pel progrés digital, estudia el Màster de creació musical i tecnologia del so (UPF) i s’especialitza amb el Màster d’animació per ordinador i síntesi d’imatge (UIB).

Després d’uns anys de professió activa, inicia l’exploració de la imatge abstracta, primer prenent la música com a tema i més endavant en una col·lecció de peces silents d’animació pura (Sèrie negra) i diverses peces projectades sobre ceràmica o paper (Tondos de llum, Cançons del bosc, entre d’altres). El 2018 participa en el programa de cinema experimental elaborat per la Fundación Juan March "L’abstracció en moviment, 1921-2012", que acompanya l’exposició de Hans Hinterreiter a la seu de Palma i al Museu d’Art Abstracte de Cuenca.

L'agost del 2019 exposa una selecció de peces a Pantalla Interior, un programa de projeccions al hall del CCCB dedicat a autors que utilitzen el cinema com un instrument per expressar el món dels somnis o la imaginació.

.www.aurora.cat.

Cartes des del bosc
2019. 4:30 min

Un dels meus somnis és viure prop del bosc.

Reconec pocs cants d'ocells i des del melic de la ciutat he començat a escoltar les gravacions que Eloisa Matheu ha fet pels boscos de Catalunya. Així és com ha anat sorgint una correspondència necessària, les Cartes des del bosc.

Aquestes cinc són per a vosaltres i per als qui han concebut i fet possible la Videocapsa a Flux. L'adreça: Arts Santa Mónica. El remitent: un grup d'orenetes, un rossinyol, un picot garser petit, un tord i un mussol.

Gonzalo Marcuzzi

Bahía Blanca, Buenos Aires, Argentina, 1972. Des de 1998 és creador, realitzador i muntador audiovisual, a més de productor de ràdio i tv. Si bé quantitat no és garantia de qualitat o mestratge, té més de 1.000 realitzacions personals entre documentals, videocreacions, videoclips, videodanses, videoespots i altres formats. Les seves bases de treball són socials, documentals i experimentals.

Radicat a Barcelona des de 2004, ha impartit tallers de formació audiovisual durant més d'una dècada i actualment col·labora amb entitats literàries i d'altres, però mantenint-se sempre en un estat d'independència creativa i autonomia audiovisual bàsica i determinant per elaborar els seus continguts.
Ha obtingut diversos premis i nominacions tant a Argentina, com a Itàlia i a Espanya, incloent treballs fets amb els seus alumnes als tallers que imparteix. Actualment està produint diverses sèries documentals com Un docuMental de mierda (y el antiguo arte de insultar), UnputoPOETA: XAVIER SABATER, Vulgaria: libros cultos y ciudadanos del mundo vulgar, i Farmacocracia, entre altres.

.www.youtube.com/channel/UCAxp_HBPZneRzTcRANc-aqw.

La dansa dels contenidors i les nostres escombraries neodemocràtiques
2019. 3 min

De la sèrie "Danses Democràtiques Macabres"
Ballarina i coreògrafa: La formiga atòmica

La dansa és una noble eina per ballar i construir, malgrat les asfíxies d'un sistema democràtic cada vegada més hermètic, irracional dins d'un pensament únic, verticalista i repressiu davant les dissidències col·lectives o individuals. Un sistema que és brut, degradant i contaminant.
Aquesta sèrie de "Danses Democràtiques Macabres" (de balls contemporanis) denuncia la misèria contemporània i la necessitat d'un canvi ja no només nacional o estatal sinó mundial. Les escombraries fan pudor i contaminen, els contenidors són les noves urnes? La nova democràcia del segle XXI.

Xavier Moreno

Premià de Mar, 1975. Va estudiar Belles Arts, Antropologia Social i Cultural i Cinema. És fotògraf i professor de fotografia. Ha realitzat diferents treballs artístics i exposicions al llarg de la seva trajectòria. Com a realitzador audiovisual ha produït diversos encàrrecs i ha escrit i dirigit alguns curtmetratges. El 2017 va guanyar, amb el curt Les Arrels, el guardó de millor producció catalana al Most, 7è Festival Internacional de Cinema del Vi i el Cava.

.www.xaviermoreno.info.

LOVE
2019. 5 min

Una reflexió sobre l’amor i les relacions emocionals en els temps actuals, en els quals la tensió entre les velles tradicions i els nous models econòmics, simbòlics i polítics crea situacions desconcertants. Una mirada encuriosida vers diversos, conflictius i sovint delirants models que tenen els humans d’estar junts i separats de dos en dos. I d’explicar-s’ho.

Jaume Parera

Barcelona, 1970. Llicenciat en Belles Arts (Universitat de Barcelona, 1993), va obtenir una beca Erasmus a la Hochschule der Künste (Berlín 1993) i una beca Hangar-Fondazione Pistoletto (Unidee 2000, Cittadellarte, Biella, Itàlia). Des de 1999 ha participat en exposicions, festivals i seleccions de vídeo. Va ser primer premi Nuevas Tendencias Generación 2000 de Caja Madrid amb l’obra Psycho. Fons del CoNCA per al programa de creadors en residència 2009, L’Estruch Fàbrica de Creació de les Arts en Viu (Sabadell).

.www.jaumeparera.com 

PIGGY
2003. 3:30 min

Piggy es presenta com un cos reconstruït que s'escenifica darrere d'un comportament animal. Atrapat en la seva pròpia pell i ocultant el seu rostre, intenta escapar de si mateix en una espiral sense sortida. Es manifesta la figura del porc com a símbol dels desitjos impurs, de la transformació d'allò superior a inferior, però és també metàfora de la necessitat i obsessió per la neteja i la higiene extrema. Una neteja que embruta, generadora de violència psíquica i domèstica a un personatge que muda i que s'autocastiga. Piggy viu trastocat per l'excés de control higiènic i lluita contra l'asèptic. Els productes de neteja són toxicitat i aliment a la vegada.

Javier Peñafiel

Saragossa, 1964. Javier Peñafiel prefereix treballar projectes de llarga durada com egolactante (1997-2007), agencia de intervención en la sentimentalidad (1997-2001) o el més recent Latido antecedente (2009-2013), llibres i quaderns ampliats en collage multimèdia i lectures dramatitzades. Des de 1997 s'ha produït i editat: Escritorio, Mera coincidencia, Os acasos convenientes, Agenda de caducidad de los tiempos drásticos (28 Bienal de São Paulo), Locución Merkel Bachelet. Els seus llibres i publicacions Conquista básica, te vuelvo a pedir que te definas; CRU006 o No todo tanto (Fine Arts Unternehmen), estan vinculats sempre a projectes. Ha escrit obres de teatre per a vídeo com Tragedia de las corporacions. Ignorancia (2000), Voz contraria (2009) i Palacio polifonía (2010). La seva prioritat, des de 2010, és realitzar mostres de dibuix específiques, produïdes viatjant mitjançant residències i el que en diu Confedramas, propostes híbrides de veu i text, amb el vídeo com a dispositiu parateatral.

.www.javierpenafiel.com.

Víctimas de señalética
2006. 1:50 min

De la sèrie de vídeos per a dibuixos i locutor.

fotografia HELENA GOMÀ

Pere Portabella

Figueres, 1927. Pere Portabella ha mantingut una presència rellevant en l'àmbit del cinema del nostre país durant sis dècades. Amb la seva productora Films 59 va impulsar algunes de les produccions emblemàtiques del cinema espanyol: Los Golfos de Carlos Saura (1959), El Cochecito de Marco Ferreri (1960) i Viridiana de Luis Buñuel (1961). A través de la mateixa productora i com a realitzador, des de 1967 dirigeix les seves pròpies creacions, conjuminant l'herència de la cultura d'avantguarda amb els llenguatges de ruptura, i constitueixen intervencions radicals en les institucions cinematogràfiques i artístiques. El 2002 és convidat a la 11 documenta de Kassel i el 2009 és investit Doctor Honoris Causa per la UAB. Actualment, diverses de les seves obres formen part del fons artístic de museus com el MoMA, el Centre Pompidou, el Reina Sofía o el MACBA.

.www.pereportabella.com.

La tempesta
2003. 6 min. b/n

Uns cossos nus se sotmeten al fort impacte de l'aigua, mentre sona la peça "Il Temporale" de l'òpera La Cenerentola i l'obertura de Il barbiere di Siviglia, ambdues de Gioacchino Rossini. La pel·lícula es va fer per integrar-se a l'espectacle de Carles Santos El compositor, la cantant, el cuiner i la pecadora.

Producció: Films 59
Director: Pere Portabella
Director fotografia: Tomás Pladevall
Actors: Carles Santos, Claudia Schneider