L’OMBRA DE L’OMBRA
BÀRBARA RAUBERT

Parlen fluixet i amb els ulls clavats en qui els escolta, a l’espera de la reacció de cadascuna de les seves paraules. Perquè aquesta és la seva especialitat: escoltar, pensar, projectar, codificar i reenviar els senyals percebuts sota noves perspectives i amb nous matisos. I per això no els cal parlar més alt, perquè compten amb totes les eines creades i per crear per fer que el so retrunyi o es torni líquid, que les imatges brollin en cascades, es dobleguin en formes impossibles o s’incendiïn de sobte, són els Kònic thtr.

Des de fa vora vint anys, Rosa Sánchez (Betanzos, Galícia, 1951) i Alain Baumann (Mulhouse, França, 1961) capitanegen aquest projecte d’intersecció entre art, escena i tecnologia amb el qual un dia van ser pioners al nostre país i ara continuen, ja com a personatges mítics de l’escena internacional. Kònic thtr ha evolucionat en paral·lel a la recerca tecnològica i científica de més alt nivell –col·laborant amb acadèmics de l’alçada de Martí Sánchez del CSIC per a la recerca sobre L’escena augmentada (2006)–, i al desenvolupament tecnològic de la societat –quan arriben els telèfons intel·ligents, també formen part dels seus espectacles, com a Before the beep (2010).

Rosa Sánchez es forma en teatre visual a l’Institut del Teatre de Barcelona i el 1985 enceta les seves personals indagacions que giren entorn a l’alteritat i a la possibilitat de mostrar el cos duplicat. Dins el marc del Teatre Obert i a l’Escorxador de Badalona (on és artista resident entre 1998 i 1992) actua amb maniquins que tenen les seves mateixes dimensions, objectes llargaruts i blancs que s’assemblen tant a ella que actuen com a negació d’ella, la seva ombra blanca. Un dia de 1990 cedeix el seu espai de treball al grup de rock postindustrial Von Magnet, arribat de Londres per fer una estada d’aprofundiment en el seu concepte d’electroflamenc. En aquesta fusió d’electrònica amb sons ètnics i expressió poètica, s’hi troba Alain Baumann (aleshores conegut com a Stocha), compositor i performer de teclat i saxo del grup, que en aquell moment decideix canviar de bàndol i sumar-se a Kónic thtr. Amb Rosa Sánchez es posen a investigar, plegats, les possibilitats de l’electrònica aplicada a l’escena i des d’aleshores, en les desenes de projectes artístics, escènics, conceptuals i objectuals que han firmat conjuntament, han mostrat una complementació total, gairebé com dues ombres del mateix moviment, ella encarregada de la direcció artística i audiovisual, i ell de l’àudio i els processos interactius.

Així, els interessos d’Alain Baumann continuen en el camp musical, però allunyant-se del teclat electrònic, que era el paradigma dels anys vuitanta i noranta, i amb la intuïció de crear un instrument nou a partir del cos, el cos de Rosa Sánchez, que es converteix en matèria primera d’aquest lutier futurista. És un cos semiautomàtic, d’una rara qualitat expressiva, esvelt i d’ulls rodons, que de vegades sembla arribat d’un altre món i que per això es comunica per vies alternatives, i ens fa passar de l’estranyament a la seducció. Per a aquest cos, Baumann crea unes eines tecnològicament avançades amb les quals ens interroga sobre el funcionament de les comunicacions dins el nostre entorn social. Comencen per treballar amb sensors i captures a temps real, tot allò que la tecnologia els permet en el moment, buscant un llenguatge propi, allunyant-se d’experiments i estils reconeguts. A mesura que internet i les xarxes es van fent més presents en tots els aspectes de la vida, també les porten a escena o bé traslladen l’escena a la virtualitat del web.

El nom de Kònic thtr és prou visual: es refereix a la forma de la llum quan entra en el nostre camp de visió, i també al que emet un cos lluminós, que d’un punt inicial s’amplia aritmèticament. De la mateixa manera, els seus experiments han anat incorporant eines, estratègies, metodologies i objectius que l’han fet cada cop més ampli i amb una creixent presència internacional, real i virtual.

L’aparició de Kónic thtr es dóna en una època fecunda d’experiències performàtiques i nous llenguatges escènics, i coincideix amb un moment d’explosió per als mitjans digitals a Barcelona. Les flaires de nous usos tecnològics i artístics animen a concebre un Festival Art Futura l’any 1990, dedicat a la cultura digital, el disseny d’interacció, els videojocs i l’animació digital; el 1994 es crea el Sónar amb el subtítol de Festival de música avançada i new media art; també és el moment en què gent com Marcel·lí Antúnez emprèn la recerca del cos mediatitzat, amb obres com Epizoo (1994) o Afàsia (1998); així mateix, l’any 1994 es funda l’Orquestra del Caos, orientada a la música experimental i l’art sonor; i durant els anys 1994 i 1996 se celebra la primera edició del Màster en Arts Digitals a la Universitat Pompeu Fabra, pioner al sud d’Europa, a partir de l’impuls de Xavier Berenguer.

Una altra de les activitats engegada per Xavier Berenguer fou la Sala Hal, lligada a l’Institut Universitari de l’Audiovisual de la UPF, que entre les seves presentacions va acollir-ne una de peces de Kònic thtr, Ooze (1998). En una aula d’angles rectes i parets immaculades del recentment inaugurat campus de la Ciutadella, va aparèixer la figura de Rosa Sánchez: ulls immensos i una pell blanquíssima que es movia primer molt lentament, després de manera més àgil, acostant els seus dits d’androide (duia un guant amb components elèctrics lligats a un sistema MIDI) ara a la cotilla que l’estrenyia, ara al braç nu, emetent en cada canvi un so diferent. El tacte era convertit en so, així com la temperatura i les emocions, la pell apareixia com a espai fronterer i emissor energètic, però també com a element de creació, i la imatge real d’aquella performer, finalment semblava la creació més aguda de totes.

La raresa forma part de l’estètica que comparteixen Alain Baumann i Rosa Sánchez. És una manera d’estar i un objectiu, la incomoditat, per no quedar-se mai quiets ni conformes, per acceptar el trànsit com a part de la constància. No en va Rosa Sánchez havia treballat amb Tadeusz Kantor, el creador del “teatre de la mort”, i el que l’autor polonès anomenà xoc metafísic, Kònic thtr ho convertí en una descàrrega elèctrica real que trastoca la presència i la virtualitza en imatges, projeccions i sons sintetitzats. Amb tot, Kònic thtr ha aconseguit crear un mirall electrònic per als pensaments abstractes.

Pel fet de treballar amb tecnologia cal cobrir molts nivells d’especialització, de manera que s’hi han anat integrant diferents col·laboradors segons les necessitats de cada projecte. Adolf Alcañiz n’és un d’habitual des del 2004, quan es trobaren compartint residència artística a la Sala Metrònom, on Kònic thtr va treballar entre el 2002 i el 2006. També va ser decisiu el pas per l’Hangar, de 1998 a 2001, on van formar part del gir conceptual engegat per Florenci Guntín amb la creació d’un Medialab i un arxiu de net-art. A l’Hangar, per exemple, hi van desenvolupar uns sensors molt petits i sense fils per capturar el moviment en escena en temps real, amb un programa anomenat MnM de Frédéric Bevilacqua, investigador del Real Time Musical Interaction Team, de l’IRCAM de París. Aquests sensors es van utilitzar a la peça A {d’aigua} (2009), creada amb Maria Muñoz, de la companyia de dansa Mal Pelo, en una estada a l’Animal a l’Esquena.

De Kònic thtr com a projecte artístic, n’ha sorgit la productora Kònic Lab per cobrir el buit que existia en la realització d’audiovisuals dins el camp experimental que els és propi, tant per raons d’arxiu com per a l’escena. Aquesta producció es presenta en tres línies d’actuació diferents: els videopoemes, els projectes de mapping i la composició en directe. Golden Bricks és un videopoema del 2103 (l’any en què es traslladen a la Fabra i Coats) que recull els sons d’algunes mobilitzacions de la Plataforma d’afectats per la hipoteca a partir dels quals creen una coreografia digital de cadenetes electròniques que es van transformant en paraules d’exaltació. També queden alterats els espais de projeccions a gran escala, els mapping com Processus (2014), que va donar vida a la façana de l’Antic Hospital de Santa Caterina dins el Primer Festival de Mapping de la ciutat de Girona. El concepte d’escala és molt diferent en les composicions en directe a través de streaming, com és el cas de Dancing in space (2014) una performance teledistribuïda amb ballarins de Barcelona i Nantou i la música a temps real interpretada des de Praga i Miami, cadascú des d’un espai reduït però obrint-se al món sencer a través de la immediatesa de les xarxes.

Hi ha una part significativa dels videopoemes que estan dedicats a la dansa, per exemple Blank_emotive creat amb la ballarina Constanza Brncic, que l’any 2003 forma part de la 9a Mostra de Videodansa de Barcelona. En un espai absolutament blanc, apareix la ballarina ajaguda a terra i amb els cabells estirats i barrejats amb les fulles d’una planta. La planta és el seu mirall, les arrels d’una són les cames de l’altra, l’element de sustentació; els cabells i les fulles, en són l’element aeri. Aquesta reinterpretació del cos humà a partir d’un element vegetal es capgira quan comença a moure’s. Llavors el moviment és traduït a les eines tecnològiques que en fan una representació tridimensional sintètica, blanca tota ella, la seva ombra albina.

Són moltes les ballarines que han treballat amb Kònic thtr i el seu marc tecnològic: Constanza Brncic a Blank_emotive (2003), Leo Castro i Linn Johansson a Nou I_D (2006), Maria Muñoz a A {d’aigua} (2009), Sachiko Fullita i Carme Torrent a Umbrales (2009), Victoria Macarte a Processos bilaterals d’influència (2014)... En tots els casos es nota un respecte per l’univers personal de cada intèrpret, que es presenta en paral·lel a la dinàmica consolidada del nucli dur, el format per Sánchez i Baumann. Fins i tot quan actuen en un mateix espai i encara que es creuin els seus passos i les mirades, la diferència és palesa, el traspàs d’informació i l’acollida en el grup no significa la unificació del llenguatge sinó justament la manifestació de les fronteres que també cal superar en les vies de comunicació.

Aquestes figures femenines són el doble distal d’Alain Baumann i sobretot de Rosa Sánchez com a performer, amb qui s’estableix un diàleg sobre l’alteritat, la identitat i la virtualitat, com ho eren els maniquins amb els quals treballava en la seva primera etapa, ombres que neguen la persona però afirmen la presència. Kònic thtr treballa en aquest espai de negacions que afirmen i afirmacions que neguen, creant ombres blanques per a espectacles foscos.

Kònic thtr no només investiga el poder de les noves tecnologies (sigui software o hardware) com a eines per si mateixes, sinó que també treballa l’aportació d’aquestes tecnologies a la creació i a la percepció escènica. Amb el temps, els gadgets i el treball més electrònic s’han anat abandonant per experiments de performance teledistribuïda simultàniament en diferents nodes, un treball descentralitzat –un lloc virtual des d’on compondre plegats– que reflecteix millor l’època actual. Els efectes de les implementacions dels nous mitjans al medi tradicional del teatre crea un espai d’encontre on actors i espectadors es veuen cada cop més interpel·lats pels nous agents i obligats a donar respostes creatives.

Kònic thtr posa imatges al conflicte existent entre tecnologia i cos, que ells mateixos incorporen. La major part dels temps amaguen la seva timidesa darrere cables i ordinadors, però també hi ha moments en què es deixen anar, simplement pel gust de transmetre de manera crua i directa, si bé la transmediació tecnològica permet donar un missatge molt més contundent que no pas un sol cos en escena, ja que la tecnologia no només vehicula, sinó que parla per ella mateixa.

Processos bilaterals d’influència és el títol de la seva darrera peça, presentada a l’Antic Teatre dins el Festival Influx 2014 i una mena de declaració d’intencions aplicable a tota la seva obra: un espai d’anada i tornada entre la natura i l’artifici, però sobretot un espai de confluència per a la recreació del sentit del tacte a través d’imatges i sons. Des de tots els àmbits de la percepció, l’espectador es veu bombardejat per distorsions del món que reconeix com a propi alhora que n’accepta les manipulacions extremes dels creadors. Un micròfon a flor de pell per escoltar els batecs del cor, una càmera que ens mostra els porus de la pell... són part de la nostra naturalesa, encara que mai no l’havíem sentida així. És el mateix joc a què ens aboca la ballarina Victoria Macarte, traduint el nom d’alguns passos de ballet a la seva literalitat, ben allunyada, en realitat, de l’objecte cinestèsic que representa: un grand jeté, és una gran trompada; uns piqués són cops de peu; el pas de chat resulta un gat que s’aclofa. La veritat és difícil de reconèixer fora de les normes arrelades culturalment, i justament és aquest impàs d’influència mútua entre l’estranyesa i el reconeixement, entre el llenguatge social i la invenció personal, on els processos –inestables i desacostumats– prenen el protagonisme.

Kònic thtr dóna veu sintètica al cos i la pell càlida a la màquina, en un treball subtil i poc aparent de correspondències a través de la interacció entre els mitjans i l’amplificació dels sentits. Per tot això és normal que l’estranyesa s’assenti també entre els espectadors, que desconeixen els codis que funcionen en cada cas, i també el tipus de resolució algorítmica involucrada en cada imatge, so o activació lumínica. Una ombra de sospites il·lumina tota la creació de Kònic thtr, i el qüestionament sobre les accions i reaccions, més enllà de l’espai escènic, és justament el seu regal.

BÀRBARA RAUBERT NONELL, PERIODISTA, COL·LABORADORA HABITUAL DE TIME OUT, I PROFESSORA D’HISTÒRIA DE L’ART A L’INSTITUT DEL TEATRE DE BARCELONA. HA COMISSARIAT L’EXPOSICIÓ ARTS DEL MOVIMENT (1966-2012) AL COSTAT DE JOAQUIM NOGUERO. .barbaranon@gmail.com.