cv

selecció de vídeos per a projecció

videografia

article de Joana Hurtado Matheu

LES PARAULES I LES COSES
JOANA HURTADO MATHEU

“Entre la idea i l’acte ha d’haver-hi poc espai”. Així treballa Iñaki Alvarez. “Apunts, pensaments d’execució ràpida”, escriu a propòsit dels díptics Necessito viure més per poder explicar més coses (2011). Dit així, el seu sembla un mètode de treball quasi intuïtiu, d’aquells que es fan amb el que es troba, d’acció-reacció. I en canvi, com el mateix títol indica, l’Iñaki busca respostes: poder explicar les coses, ni més ni menys.

Però el format d’aquesta sèrie és dual, i això no només vol dir que dues parts es troben, sinó també que hi ha més d’una versió d’allò que veiem. Titulars i destacats del diari, poemes o frases extirpades de context i convertides en haikus, són acompanyats per una fotografia o un altre fragment de text amb la intenció que una o altra part del díptic s’expliqui, que el text tradueixi la imatge o que la imatge il·lustri el text. Ara bé, si ja entre dues llengües la traducció exacta és impossible, posar les paraules i les coses de costat suposa indicar l’esquerda que les separa.

Què ens diuen les coses? Què en diuen els diaris? Falsa innocència la de l’Iñaki, que demana respostes sabent que la pregunta és insondable, que en la seva pràctica de copia i enganxa troba perquè busca. Potser per això les seves mans estan pertot arreu. Agafen, assenyalen, actuen. Intèrprets d’una partitura sense batuta –però intèrprets. Dits que toquen instruments sense saber molt bé com sonen –però toquen. “Pensar menys és més”, insisteix, posant aquest subtítol al vídeo Ensenyar coses amb les mans (2006). Un muntatge encadenat que dóna moviment als díptics, més combinacions de textos i imatges que apunten allà on no arriben. I així, assenyalant la fractura inevitable entre la idea i la seva representació (visual o escrita), l’Iñaki ens convida a reflexionar sobre l’interval que va del dit al fet.

Preguntar (El món dels altres)
Tot comença amb una lluita. La de posar paraules a l’indicible. Lucha (1995) i El dolor (1996) són vídeos on diverses persones ens descriuen la seva percepció del dolor, que és tant físic com psíquic, que és la guerra però també la vida. “El dia de cada dia, el despertador pel matí”, diu el Marc, “anar-te fent gran”. “Tenir consciència del propi cos”, diu en Xals. “Una sensació interna que t’oprimeix i t’escanya per dins, que és necessària per viure”, diu la Lluïsa. Davant les limitacions del llenguatge, que no podrà donar mai una definició objectiva del dolor, l’Iñaki li posa cara i nom propi. Però només per constatar la multitud de veus que poden arribar a interpretar allò irrepresentable. 

La medicina del segle XIX va reduir el dolor a una sensació bioquímica, acotable, i per tant, curable. Aquí queda clar que es tracta d’una experiència variable, canviant. Com diu David Morris: “El dolor ens situa en un món social on el que sentim no es pot apartar fàcilment del que la nostra cultura ens ensenya ni de la manera com reaccionen els altres davant nostre.” 1 El dolor va per dins, diem, quan l’exteriorització es fa difícil. Però la veritat és que de res serveix aïllar al testimoni. Sols, a l’habitació, en la intimitat d’un blanc i negre nocturn, els amics de l’Iñaki agafen la càmera i es filmen mentre parlen, busquen la manera de dir un desfilar d’experiències sovint impronunciables però socialment i culturalment identificables, des d’una pallissa a un tatuatge, de la malaltia a la injustícia, de la mort a l’amor.

Hogar puesta en escena (1997) representa aquesta dialèctica entre interior i exterior. Sentim la veu de la Conxita que explica com contar de tres en tres, com li retiren la safata quan acaba de dinar, sempre l’última. I la de l’Anna, amb el poema de Sant Jordi que no surt. L’Antonio, també, que ha estalviat uns diners i es queixa que les monges li volen prendre. O l’Àngels i el record dels que anaven a matar al pont del Llop. Sentim una persona i en veiem una altra, a la cuina, dinant o asseguda, sempre absent, algú que hi és i no hi és, com l’Antonio, que per això no el veiem mai. Una posada en escena de gestos quotidians on se sobreposen imatges d’un attrezzo que fa temps que no canvia (la roba, el bastó, la cadira, els papers, la tauleta de nit), i a sobre, uns subtítols que passen ràpid, amb la mateixa fluïdesa de qui pensa en veu alta.

L’aïllament dels joves contrasta amb una casa on conviuen quatre avis. Passem del cau a la gàbia, del refugi al nínxol, per veure, però, com les sentides i pausades confessions dels amics esdevenen una loquacitat desacomplexada en la gent gran, per qui conviure amb el dolor i la mort és la vida de cada dia. Una tensió que es normalitza sobretot en la segona part del vídeo, on veus i rostres coincideixen. La repetició és ara un malson d’infància, mentre la monotonia és la d’una por que s’acomoda, un més enllà que es fa present. “Saps què passa? Que en aquesta edat, anem esperant a veure què vindrà”.

Aquesta paradoxa, que lluny d’eliminar la contradicció la fa coexistir, és la que trobem a J’embrasse (pas) (2000), on una breu fosa a negre és la pausa que separa l’amor de l’odi, la cara i la creu d’un mateix individu. Així és com el dolor porta a la por, i les persones que l’expliquen perden el nom. A Miedo 2001 el cas particular s’universalitza, mentre la càmera s’instal·la i l’enquadrament es fixa davant d’un Iñaki que interroga, directe: “Què és per tu la por?” Un perill físic, i per tant la por a la mort, o aquell morir abans d’hora que suposa la bogeria, la soledat, l’oblit, es troben amb la por constant, permanent, d’estar viu. És “l’angoixa vital que ens va deixar en herència el catolicisme i que ens diu que en aquesta vida hem de tenir un paper”, diu un home. O simplement, és el fet de saber que viure és apropar-se a la mort.

Buscar (El món propi)
Després d’entrar a casa dels altres i d’escoltar les seves pors, l’Iñaki surt al carrer per buscar un sentit, per buscar-se. És llavors que comença a acumular, des de les farmàcies de Marsella (Je ne peux pas être malade à Marseille, 2001) a la roba abandonada, des dels cors anònims dibuixats a les parets, fins als retalls de publicacions que tradueixen periòdicament la realitat.

Si ser és estar en el món, som en la mesura que recorrem un espai propi, amb una mirada pròpia. Ni que sigui per confirmar, com l’Iñaki, que el sense sentit d’avançar, de viure o de morir, és la por que es porta a sobre, escrita a la samarreta (Miedo comida, 2001), o convertida en adhesius que s’enganxen al diari, a la pell (Miedo adhesivos, 2006).

La llum s’encén i s’apaga. Així comença Si pogués recuperar el moment l’esbatussaria (2005), un passeig pel bosc, que va del crepuscle a l’aurora –o viceversa, perquè sense ordre, tot es confon. De cop, un flash i una imatge fixa. Mentre una veu en off diu frases inconnexes. “De l’infinit al zero en quatre anys”. Passat, present i futur cohabiten en un món d’intermitències on ja no se sap què ve abans i què ve després. 

Sempre que veig algú per darrera m’imagino que sóc jo caminant davant meu (2009) és el títol que millor representa aquest interval, ara entre jo i l’altre. Al mig d’un paisatge àrid, la càmera va darrere d’una silueta que es perfila a l’horitzó, darrere d’uns dits que toquen una planta morta o les punxes d’un roser. Mentrestant, una veu masculina i una de femenina, que sovint es sobreposen, declaren accions i opinions personals. Dues veus de gènere oposat que només es troben per assenyalar la distància d’una mateixa cosa dita per dues persones diferents; i una terra erma que escenifica l’estèril esforç de posar imatges al llenguatge. Com explica Peter Handke, l’autor d’aquest text, Autoacusació, una de les seves “obres parlades”, que l’Iñaki ha fragmentat i alterat amb imatges:

“Aquestes peces són espectacles sense imatges en tant que no donen cap imatge del món. Apunten cap al món no pas en la forma d’imatges, sinó en forma de paraules, i les paraules d’aquestes obres parlades no al·ludeixen al món com alguna cosa externa implicada en les paraules, sinó al món de les pròpies paraules. Les paraules de què consten aquestes peces parlades no donen una imatge del món, sinó una idea del món.” 2

Si bé les idees del món no són imatges que ens fem del món, el que està clar és que tot allò que diem no és susceptible de ser representat. “He escoltat aquesta obra. He dit aquesta obra”, sentim al final del vídeo, quan la càmera mira a terra, als peus de l’Iñaki. Si no hi ha descripció objectiva possible, tot es mou entre l’acció d’escoltar i dir. El món és en la mesura que nosaltres el vivim, no un entramat d’elements i relacions observables des de fora, de lluny, sinó sempre i només des de dins. 

La vida podria ser això. Seguir unes indicacions per arribar a un destí sense conèixer el camí. Ni les explicacions ni els noms ni els mapes, amb les seves escales i llegendes, no serveixen. No hi ha paraula ni representació que ens pugui dir la realitat que trepitgem, que veiem i vivim diàriament. És l’experiència de Trobar un lloc que m’han explicat (2010) i descobrir un paisatge nevat, un riu, una muntanya. És l’experiment de fer rememorar catorze anys més tard una acció en què l’Iñaki s’autolesionava i trobar-te que les descripcions dels espectadors són plenes d’impressions, judicis, anècdotes i confusions d’allò viscut a Sólo un poco de cariño os daré (1996-2010).

Imaginar (El món de les coses)
Aquest, crec, és un altre punt d’inflexió. Quan l’Iñaki deixa de patir, de sentir en carn pròpia el desconcert que suposa viure sense explicacions, sense títol. És llavors, també, que l’Iñaki comença a escopir, a demanar-nos –com a espectadors i actors que som d’aquest mateix naufragi– que fem l’esforç d’unir la ferida insalvable entre el món i nosaltres, entre les paraules i les coses.

“Imagina una habitació”. És el 23 de noviembre de 2010 i l’Iñaki torna a casa. Aquesta vegada a la seva, i ens convida, concretament al seu llit. O això diu, perquè només ens ensenya una paret cantonera, mentre uns subtítols ens diuen què hem de veure, des dels detalls de la tauleta de nit, fins a allò més fugaç que ni el propi Iñaki acostuma a presenciar: una fina línia de llum que se’ns revela com una epifania, efímera però constant. Allò diari ja no és cap document imprès però caduc, sinó una experiència immaterial que en el moment de donar-se es perd.

Aquesta és la gran revelació. Descobrir que això és i no és la seva habitació. Això no és una pipa, d’acord, i què? Si la imaginem no és menys real que la que puguem tenir a les mans. Potser per això l’Iñaki s’entrega a l’altre a Imágenes para el oído (2011), on deixa anar la càmera i es deixa portar per una veu que li indica què ha de dibuixar, a partir d’una sèrie de fragments extrets de Catedral, conte de Raymond Carver. En mans de l’Iñaki la veu pren cos, recreant el dibuix invisible que suposa llegir. Un gest, la paraula, que erigeix catedrals. Però també, un garbuix de línies que evidencien el decalatge que va d’un llenguatge a l’altre, d’una inscripció a l’altra. El paper aquí és tant el manifest com l’obstacle, el suport de l’escriptura i del dibuix, i alhora, l’impediment que encega l’autor. Perquè sobre la pàgina, la realitat sempre estarà desdibuixada.

Les imatges de l’Iñaki ens situen en aquesta fissura, allà on el que sento i el que dic, el que veig i el que toco, es distancien. Un exercici de reflexió compartida sobre l’inabastable món que s’obre entre el dir i el dit.

1 MORRIS, David. La cultura del dolor. Santiago de Xile: Andrés Bello, 1994. P. 15.
2 HANDKE, Peter. Insults al públic i altres peces parlades. Barcelona: Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, 1988. P. 17.

JOANA HURTADO MATHEU ÉS CRÍTICA D’ART I DE CINEMA I COMISSÀRIA INDEPENDENT. ACTUALMENT, COORDINA LA SALA D’EXPOSICIONS DE CAN FELIPA, COMISSARIA EL CICLE CATEDRALS A LA CAPELLA A LA CAPELLA DE SANT ROC DE VALLS I ESCRIU PER AL SUPLEMENT CULTURA/S DE LA VANGUARDIA. INVESTIGADORA A LA UNIVERSITAT PARÍS III – SORBONNE NOUVELLE, HA COL·LABORAT EN REVISTES COM CAHIERS DU CINÉMA – ESPAÑA, TIME OUT BARCELONA O PARACHUTE, I ÉS COAUTORA DEL DICCIONARIO DE CINE ESPAÑOL E IBEROAMERICANO PROMOGUT PER LA SGAE.

.joanaetc@yahoo.es.-

____________________

flux 2000_2004 __ flux 2005 __ flux 2007 __ flux 2008 __ flux 2009 __ flux 2010 __