A trenc d’alba

Analitzem d’antuvi la cinta de Lluís Escartín Mohave cruising, del 2000. Hi és sobredeterminant la contraposició entre un espai que es fa claustrofòbic, el de l’interior d’un cotxe, i la immensitat del desert d’Arizona i del seu cel, aquí vastíssim i bellament esplendorós i suggeridor.

A l’enèsim visionat, aquell sumptuós firmament whitmanià ens fa dir que ningú no pot escampar desordre al seu voltant si no té dins seu el desordre que cal; mentre que l’ordre d’Escartín se’ns mostra com una contraordre d’un orde, o comuna, individual, laic, franciscà i entremaliat, un pèl pervers.

La càmera hi és subjectiva i roman al seient del darrere del vehicle, relegada a un segon terme modest i amb possibilitats ben limitades; i, amb plans seqüència sostinguts, va mig gravant, amb dificultat, la dona que condueix el cotxe i el seu acompanyant. Aquests, una gent senzilla, van comentant la formosor del paisatge, dels núvols, de la llum, de tot l’entorn, que només és mig captat per la càmera. I això no obstant, l’efecte de la grandiositat estètica de l’exterior és punyent, majestuós, precisament perquè tot just intuïm el conjunt d’aquella meravella. I així, hi és defugit explícitament l’esteticisme.

A més a més, la bellesa del cel ens pot semblar amenaçadora, o, si més no, inquietant. En una impressió tan instintiva, ens és llegut d’albirar-hi una al·legoria, segurament no pensada per l’autor: la beutat al servei de la catàstrofe, de la mort de l’art, entre frases trivials dels dos protagonistes, un dels quals titlla l’art d’escombraria.

I afegim-hi que la frescor de la peça prové de l’elementalitat de la concepció i de la realització. Tot plegat fa de Mohave cruising un paradigma d’art pobre i de qualitat altíssima (de riquesa que sorprèn justament per l’austeritat en tot).

Escartín, amb l’elecció o acceptació de la precarietat de mitjans i d’intencions, aconsegueix no pas allò que podria haver estat assolit amb més mitjans i més pretensions, sinó allò que únicament es pot fer amb humilitat i amb un mínim d’enginy.

Potser diríeu que les obres, ben singulars, de Lluís Escartín són les d’un individu rar per relativament no integrat socialment i no pas per això desintegrat personalment, la qual cosa, en efecte, sovint és més aviat estranya, per tal com hi ha no-integracions i desintegracions déu-n’hi-do integrades, que vol dir ben agombolades i prou acomodatícies. La personalitat i la trajectòria, força particulars, d’Escartín són a la base del seu treball, de la inclassificació d’aquest i de la dificultat, o fins i tot improcedència, d’abordar-lo des dels paràmetres convencionals de les vies (adesiara mortes) de fer crítica. L’esguard d’Escartín a través de la càmera no sembla influït per res.

A 75 drive-a-way, del 1992, el fragment més abstracte de l’obra total i en procés d’Escartín, els hemistiquis hi van davallant ensems que es van desplaçant ascèticament en una teoria sense argument ni discurs i en la qual la contextura s’expandeix en un espaitemps de vint minuts multiplicats per les mides de la pantalla. Les realitats que han estat gravades i transformades en una altra realitat, la de la cinta, hi són vistes de reüll i mostrades al biaix, quasi oníricament.

Els resultats de l’actitud de Lluís Escartín, un xic engrescadorament descordats, de tan positivament com els valorem, ens obliguen a descol·locar-nos, a mirar les seves cintes com si en la vida no n’haguéssim vist cap, a no cercar-hi les referències que sempre, per a tot, podem trobar. I tothom en té tendència, a les comparacions, a la perquisició d’antecedents, de concomitàncies, de similituds, per encasellar allò que hom es vol explicar, que és violentat per racionalitzar-ho i, doncs, per, fet i fet, matar-ho i dissecar-ho.

Pensar sobre una cosa ja és exagerar, per, a l’últim, tal vegada fer-li l’autòpsia. I parlar-ne encara és emfatitzar-la més en algun sentit; i, en escriure’n, per acabar-ho d’adobar, tot va a parar, de seguida i indefectiblement, a la hipèrbole més o menys encertada. Encertada? Això mai, atès que, al capdavall, en especular sobre unes obres, aquestes són substituïdes per les interpretacions o visions parcials que provoquen. Les obres, tanmateix, al marge de les elucubracions, hi són, existeixen, per escaridament ser vistes, per servir d’objecte de coneixement o per poder fer castells enlaire.

I diríem també que l’obra de Lluís Escartín és refractària a les teoritzacions, com ho ve a ser ell mateix. La seva obra no demana res de res, simplement s’ofereix a ser mirada i remirada, o sia, pasturada i païda per la mirada, i s’ha acabat el bròquil.

Tot amb tot, comença el tall que es pela; no en tenim pas prou, amb pasturar pel bròquil: volem entendre. Entendre què? Home!, entendre és una manera de pair, mal que potser equivocada i indigesta. I despair demana haver paït. En conseqüència, no hi ha escapatòria. Pensar fa de curt, i no pensar és propi de qui va sobrat, de qui, per ell, ja ho té tot pensat i ben lligat.

El cas, però, és que l’obra d’Escartín fa despensar i ho deslliga tot. Ell és un poeta que basteix versificacions visuals i sonores, i líquides i anàrquiques, amb una estructura tan lliure, tan oberta (si bé estructura al cap i a la fi) que no hi pot sobrar res i que, dins el to distès i l’ampli panorama mental i extern de cada peça, admetria qualsevol afegiment (poc ençà poc enllà, com ho accepta el text present).

Per això mateix, ara em permetré un respir, durant el qual respondré, com caldria fer tothora, a la creació (ací la d’Escartín) amb creació (ara la meva), i no pas amb el bisturí analític. Sí, a tota l’obra videogràfica de Lluís Escartín (visionada, en aquesta ocasió, en el record, el qual la transforma en una altra obra, en una improbable cinta encara per fer), hi poso una veu en off, un despensament, un reguitzell pausat d’octosíl·labs. Heus-ne ací un tros: (...) es passegen pel sostremort / venes amunt directa als peus / dels camps dels motors n’esmicola / piles de llauna en cementiris / de cotxes i amb les molles toves / dels Chevrolets pa de pessic / dins el residu de la norma / travessa un indi despullat / la llum tornarà a peu modesta / eternament es va estrenyent / lluna i llanterna por i misteri / colles de rics que fan xivarri / a la calaixera no gràcies / a Déu la pudor de benzina / del tauler de comandament (...)

Amor, del 2001, és una entrevista austera, modèlica, intel·ligent, realitzada del tot exemplarment, sòbriament, amb canvis de pla mínims. I Path of the Bees, del 1999, suposa una epopeia amb l’èpica, quotidiana, desdramatitzada, una contralliçó d’antiantropologia, allunyada dels cànons dels documentals etnogràfics i sense cap mestre que la imparteixi, sense explicacions ni interpretacions. Tot hi enraona a bastament, les cares, les mans, els objectes, les feines, la vegetació.

Pel que fa a Texas sunrise, del 2002, la dialèctica entre imatges i banda sonora se sobreposa sinestèsicament a tots dos components, el visible i l’escoltable. I tanmateix, cadascun dels dos s’hi manté independent de l’altre. Per consegüent, l’u s’hi divideix en tres: imatges, so (sobretot discurs oral) i interrelació entre imatge i so. Ara bé, l’espectador, en rep directament la suma de tots tres elements, per bé que indirectament, gairebé subliminalment, els pot separar, ja que, fins a un cert punt, no es veu pas obligat a barrejar-los.

Talment, la rellevància de les imatges per un cantó, i la de la banda sonora per un altre, així com la manera si fa no fa lliure d’associar totes dues coses, fan que la cinta tingui una lleugeresa peculiar. Es tracta d’una levitat ben poc corrent, la de la ignorància docta, amb la qual som interpel·lats i alhora no pas arrossegats, sinó guiats.

Ignorància, per un plantejament feliçment naïf; docta, per tal com en l’apuntada ingenuïtat suposada hi ha tota una saviesa. Sapiència càndida o naturalitat intel·ligent, doncs, que comporta la implicació de l’espectador mitjançant la fascinació per allò gravat plasmada per l’autor. És a dir, l’atracció sentida per l’artista per allò que ha anat treballant ens és transmesa per mà de l’art, o artifici sense finalitat positivista. I malgrat ser induïts a deixar-nos emportar pel flux d’imatges i so, restem lliures, no subjugats, gràcies, paradoxalment, a la seducció, de fet no volguda per Escartín, no intencionada.

El màxim, l’u (l’addició d’ingredients), de Texas sunrise, no el podem atènyer de cap altra manera que incomprensiblement. O sigui, ens és demanada una prèvia suspensió de judici, i no només de prejudicis, a fi d’arribar, o no, al judici personal, no necessàriament condicionat per l’autor. Per tant, Escartín s’hi transforma en un ignorant, un observador, que esdevé docte en virtut de la seva innocència impostada, del seu art. I tot sense escarafalls, ni grandiloqüències ni efectismes, i sí amb simplicitat, espontaneïtat, inspiració i sentit de la contemplació.

I mentrestant, la veu en off hi va descabdellant senzillament, col·loquialment, i magistralment, el vademècum de la teoria, inseparable de la pràctica, de l’anarquisme nord-americà, amb el referent de com entenien el món i la vida els indis anorreats pels colonitzadors.

La bellesa tirant a tranquil·la de les imatges d’aquesta peça rau en l’albirament d’uns possibles enigmes de dia de cada dia, normals i corrents. Són icones del no-res i del tot que es van concatenant una mica a la babalà, com en un àlbum videogràfic de vistes fixes o, segons com, traçades amb una cal·ligrafia acurada i a vegades desllorigada.

En Escartín, la contemplació –i cal no confondre ací contemplar amb “penjar-se” amb alguna cosa o coses–, no cau pas en cap il·luminació, ans més que res indica una actitud d’estima planera davant allò gravat, una experiència especial de realitats que les comunica totes entre si, sense arribar a fondre-les, sense vivències místiques.

Terra incognita, del 2003, ens ensenya, amb una visió no gens connotada, una terra i la seva gent. Allà, quan els pagesos hi enraonen, totes les músiques del món es dobleguen reverencialment, avergonyides per un sentiment de futilitat ornamental, per haver servit de recurs per a bandes sonores.

I en passar, de memòria, per 75 drive-a-way, el despensament en off em fa:

(...) de titelles canya d’encendre / fanals amb ensopecs en tot / hi ha sempre un sis o un as pelat / per a l’urbs bíceps educats / que formiguegen i petons / a cada galta i anatema / no pas contra l’incendiari / si damunt la sintaxi seny / petardista qui no s’arrisca / no pisca ganyó abonyec / del batzac d’un catacrec orb / hi volten pronòstics madurs / que gallinegen si s’atansen / al perill no és pas cap noia / eixelebrada que no hi papa / són musclo i enciam aquestes / barriades capolls promiscus (...)

És impossible, per sort, o no és gens bo, de mirar d’establir jerarquies entre les cintes de Lluís Escartín; i comparar-les amb obres d’altres artistes fóra fugir d’estudi. Una possibilitat bona és veure totes les peces d’aquest artista l’una darrere l’altra, en un ordre aleatori, sense importància.

Més amunt, l’obra d’Escartín, l’hem considerada de qualitat, que és un terme amb regust consumista, d’entreteniment elitista, artístic; i ens hem referit, probablement massa, a la bellesa, un concepte tan clàssic i avui sospitós d’anar contaminat de moltes convencions i anticonvencions de la panintegració capitalista.

Passa que l’art d’Escartín, com ja ho hem apuntat, no encaixa en els esquemes habituals amb què és encarat l’art, i que es fan presents arreu. I passa així mateix que aquest text no ha volgut ser pas, o potser sí, ni una valoració subjectiva ni exactament un reclam per incitar al visionat de l’obra que ens ha ocupat, la qual no necessita pas cap padrí.

És cert, però, que, lluny d’altisonàncies i trencadisses, Lluís Escartín, molt més del que pot semblar en una primera aproximació, contribueix, de manera tan interessant com important, a alterar la percepció de les coses i, doncs, de l’art.
 

Carles Hac Mor
ANTIPOETA QUE, LLEVAT DE CASOS EXCEPCIONALS, COM EL PRESENT, NO CONREA EL GÈNERE LITERARI DEL CURRÍCULUM. HA PUBLICAT DIVUIT LLIBRES D’ANTIPOEMES, UN ANTIASSAIG, DUES ANTINOVEL.LES I UNA OBRA D’ANTITEATRE, AIXÍ COM NOMBROSOS ARTICLES EN DIARIS I MUNTS DE TEXTS SOBRE ART EN PUBLICACIONS MOLT DIVERSES. HA FET EXPOSICIONS D’ART INDIVIDUALS, HA PARTICIPAT EN COL·LECTIVES I N’HA TINGUT CURA DE MOLTES D’ALTRES ARTISTES.

<<