JESÚS RAMOS, EL PERSONATGE I L’ARTISTA
JOAN MARIMÓN

Qui coneix Jesús Ramos en persona es pot adonar en poc temps que aquest individu singular és un personatge, i qui visiona qualsevol dels seus més de 30 o potser 40 curtmetratges s’adona també en un lapse temporal breu que darrere d’aquelles imatges poc habituals hi ha un creador. Però quin tipus de personatge és Jesús Ramos? I quina mena de creador? Hi ha relació entre l’un i l’altre?

El personatge
A Jesús Ramos li interessa el coneixement profund de l’ésser humà, i l’audiovisual, com a entreteniment principal dels nostres temps, és per ell vehicle d’aquest coneixement. Aquest és l’origen del seu Diccionario incompleto del guión audiovisual, llibre al qual es continua dedicant uns quants anys després de la seva publicació (i no es preveu que l’abandoni mai; sembla ser que aquests dies està acabant les entrades “esoterisme” i “bellesa”).

Per definir el personatge Jesús Ramos amb exactitud podríem buscar ajut en els arquetips i tipologies d’aquest diccionari. Jesús Ramos és dionisíac, ja que qualsevol pot intuir encertadament que no s’avorrirà al seu costat; en el millor dels casos Jesús pot arribar a ser un mag transformador i un àngel benefactor de tots aquells que se li acosten. Representa l’arquetip del rebel, de poeta rebel per ser exactes, del poeta rebel entusiasta, per ser encara més exactes, d’aquell que no forma part de les convencions i en conseqüència marca nous camins. Un poeta treballador i vital que és capaç de rodar de forma incansable, produint, per exemple, en el 2005, més de deu curtmetratges. Aquest horitzó mantingut en el temps, de vegades de forma heroica, l’ha portat en més d’una ocasió al límit de la resistència física. La persistència de Jesús en les seves tipologies té bastant de miracle. Sense mitjans, sense paraigües i sense xarxa Jesús Ramos aconsegueix una obra personal original i lliure en creixement.

L’artista
Com és el Jesús Ramos creador? Quin tipus de pel·lícules realitza? De què tracten els seus curtmetratges? Hi ha elements comuns que configurin un estil? La resposta és afirmativa. Podem aventurar-nos a definir l’estil de Jesús Ramos com si fos una entrada més del seu Diccionario incompleto del Guión Audiovisual:

Estil Ramos. Estil del guionista, director i muntador Jesús Ramos Huete, caracteritzat per elements poeticomístics i l’aplicació de l’estructura clàssica de guió a curtmetratges i videocreacions experimentals. La rellevància de motius pictòrics tendents a l’abstracció (Autorretrato como tierra) en la majoria dels seus films apropen la seva obra a les constants del Cinema Pur dels anys vint. Es caracteritza també per manifestar una afirmació positiva de la vida a través de l’humor (El fantasma confuso), de l’erotisme (Desnudo, Quiero follar a una diosa), dels afrodisíacs (El brebaje del Bosco), de les fruites (Sanguis sandis, Sanguis granis), dels animals (Animales y muñecos lascivos, Gracia radical), de la dansa (In crescendo, Ellas bailan, ellos esperan) i de l’atenció a personatges desvalguts (els cecs, que interpreten cecs reals, d’Amaurosis), o fins i tot determinats insectes que heroïfica (El despertar de la libélula). El filtre de la nostàlgia i el record del paradís perdut és present en la reivindicació d’un espai infantil ja destruït (Amalia y los caballitos Caspolino), en el record dels amics de l’adolescència (Amigos de la adolescencia recuerdos en super ocho), o en l’homenatge a un primer enamorament (Jo no sóc jo sense tu). Jesús Ramos és impulsor i coautor de diverses obres col·lectives, seguint l’esquema surrealista del cadàver exquisit (Gracia exquisita, Gracia radical) o plantejant temes o motius comuns (Desnudo). Estructuralment parlant, l’esquema que més vegades es repeteix en els films de Ramos és el de la seqüència clàssica: plantejament-desenvolupament-clímax amb gran esdeveniment-anticlímax. Sovint el plantejament és la posada en escena d’un motiu visual (Sanguis sandis, Reflejos y sombras, Paisaje celular, Luces dispersas); el desenvolupament consisteix en variacions i exploracions d’aquest motiu; el clímax amb gran esdeveniment final és la culminació de l’exploració amb una manifestació nova o emotiva del motiu, de vegades un gir visual (una resposta figurativa a l’abstracció); i l’anticlímax o desenllaç, un instant final de comiat o bé una tornada a l’inici. En els casos de peces més narratives, el classicisme s’esdevé de la utilització de l’esquema “personatge que obté els seus objectius”, amb la seva figura predilecta, el desvalgut triomfant: el cec que hi veu gràcies a l’amor a Amaurosis o la libèl·lula que desperta i vola joiosament a El despertar de la libélula. Així, l’estil Ramos és en part hereu de les experiències de cineastes avantguardistes i experimentals com Viking Eggeling (Simfonia diagonal), László Moholy-Nagy (Joc de llums negre blanc gris), Ralph Steiner (H2O), Stan Brakhage pel que fa a la voluntat abstracta o el vertigen d’imatges (Mothlight), José Val del Omar pel que fa a la vessant de l’experimental emocionant (Fuego en Castilla) però és també fill dels esquemes clàssics, tal com es pot comprovar quan, a més de la seqüència convencional, se serveix d’altres mòduls, generalment en peces de més gran extensió temporal, com l’estructura en tres actes (Amaurosis) o en tres parts (In crescendo). Les seves cites directes contribueixen a orientar sobre el seu horitzó temàtic, com l’Andrei Tarkovsky de Solaris a la seva peça Océano, els quadres d’El Bosco a El brebaje del Bosco, l’aigua de les fonts de l’Alhambra a El agua del castillo rojo o el vi italià “Sangiovese” –la sang de Júpiter– a Sanguis Jovis.

Surrealisme, poesia, misticisme, recerca de la bellesa, experimentació, videocreació, registre proper al gènere fantàstic, films-haiku, i tot plegat en una vessant emocionant, cal emfasitzar-ho, perquè el cinema experimental i més quan és abstracte pot arribar a ser fred, cerebral o propi d’estudis de la percepció a un laboratori. No és el cas de Jesús Ramos, que vol agradar, que té en compte l’espectador, al qual vol fer adonar de les realitats que se’ns escapen i oferir un retrat espiritual, i no per això menys veritable, del nostre entorn.

A destacar també la gràcia especial de cadascun dels títols de totes les seves peces, l’oportunitat i bellesa de les músiques, sovint compostes pels grups QA’A i Hamsterloco. I, més important, la mestria de Ramos com a muntador, que el porta si convé a tallar i retallar obsessivament el producte fins a lliurar-lo a l’espectador en la seva versió més nua, breu i perfecta.

Analitzarem com a exemple una de les seves peces representatives: El agua del castillo rojo (2006). L’autor realitza en aquest curtmetratge de poc més de cinc minuts un viatge al record de la mare i a la bellesa de l’indret de la seva procedència, Granada, representada en l’Alhambra, el castell vermell del títol. S’inicia amb un viatge, gairebé com una anada al passat o al territori de l’evocació, mentre se sent una copla andalusa de tres versos cantada per la mare en una gravació antiga. Sorgeix la fotografia d’ella i s’inicia una primera part de líquids vermellosos en suspensió. Segueix una segona part amb imatges exteriors i diürnes del més conegut edifici àrab de les fonts, retratat a partir de reflexos en l’aigua, deformacions, imatges invertides o jocs formals, buscant l’abstracció i defugint en tot moment el pla objectiu i la figura humana. La tercera part és nocturna i interior i introdueix el motiu del raig d’aigua. A la fi, en el desenllaç, en simetria amb l’inici, el viatge de tornada i novament la cançó de la mare en sincronia amb un raig d’aigua invertit, que funciona com a gran esdeveniment final. El ritme plàcid està sostingut per un seguit de plans en realitat preferentment breus, que responen a una mateixa tonalitat musical. L’acompanyament sonor, mínim, amb un tema minimalista de l’islandès Jóhann Jóhannsson, evoca el silenci i la remor de l’aigua. Un esquema clàssic (amb mòduls com el viatge d’anada i de tornada, del dia a la nit, de l’exterior a l’interior, la cançó repetida a inici i final, tres parts i clímax final) per a un film experimental de tipus emotiu i d’afirmació de vida.

El personatge i l’artista
La resposta a la pregunta inicial (Hi ha relació entre Jesús Ramos personatge i Jesús Ramos artista?) és només en part afirmativa. Sí que es pot parlar en tots dos casos de poesia, afirmació de vida, voluntat dionisíaca i amor a la dansa. Però hi ha un ampli percentatge de sorpresa que fa difícil preveure l’obra a qui només coneix el personatge o bé endevinar el personatge a qui només coneix l’obra. Per això més d’una vegada s’han volgut retratar totes les parts per oferir un tot coherent, que suma i es complementa, com si el personatge completés l’obra i l’obra el personatge. Aquest és, per cert, el tema del migmetratge Paisatges domèstics (2009), d’Elisabet Prandi, que vol explicar el Jesús personatge, el Jesús videoartista i el Jesús escriptor cinematogràfic. L’alquimista i el seu opus alquímic com a motiu d’un retrat global.

Un retrat que, donades les característiques del retratat, que no s’atura, val la pena anar refrescant. Aquest mateix text posat al dia d’aquí un temps haurà d’incloure els molts projectes que té Jesús al cap, sobre el paper i ja a punt per a produir, dos d’ells de llargmetratge, poesia en imatge de llarga durada.

JOAN MARIMÓN PROJECCIONISTA AL CINE CAPRI DEL PRAT DE LLOBREGAT. GUIONISTA (PERAUSTRINIA 2004). AUTOR AMB JESÚS RAMOS DEL DICCIONARIO INCOMPLETO DEL GUIÓN AUDIOVISUAL (2003). DIRECTOR DE CURTS (IN CRESCENDO, EL VIATGER), TELEFILMS I LLARGS (PACTAR CON EL GATO). PRODUCTOR DE DOCUMENTALS.

.marimonpadrosa@gmail.com.