Barcelona, 1962.

Vint-i-tres anys d’ofici. Dic ofici perquè mai he vist aquesta activitat d’una altra manera. Com un sabater o un fuster, treballo la matèria primera amb l’objectiu de produir quelcom d’útil. Quelcom que puguis incorporar a la teva vida i trobis que fa per tu. Em qüestiono i llenço les preguntes a l’aire. Això és el que realment m’agradaria. I el que mai sabré si he assolit. Generar un discurs que sedueixi i que et porti, sense adonar-te’n, a una reflexió original i necessària. Inventar preguntes noves. Innocents i inesperades. Útils. Realment m’agradaria. En qualsevol cas continua sent el motor de la meva activitat professional.

Odio les tonteries complicades. Les filigranes formals o les volutes del pensament que creu que com més estrambòtic o enrevessat, més refinat i exclusiu és un discurs artístic. Potser massa temps la cultura ha estat buscant aquesta exclusivitat i ara ens trobem tots plegats reivindicant que la cultura és necessària. Però no ho és perquè ho posem en un eslògan. Ho és si els altres hi troben la utilitat. Per als que hem fet de la cultura la nostra professió és obvi que la cultura és necessària. Sobretot per pagar el lloguer. Ara no tenim més remei que arremangar-nos i preguntar-nos si és útil per als altres. I si no ho és, fer alguna cosa perquè ho sigui. Pel que respecta a mi no hi ha res de nou en els reptes del present, que no són altres que trobar el camí per generar un discurs que convoqui a repensar amb rigor els llocs més comuns. Busco petites escletxes en el llenguatge i en les representacions de la realitat més comunes. I espero que algú altre ho trobi necessari.

Vint-i-tres anys d’ofici comencen a ser una mida que em permet mirar enrere i descobrir el que són els meus veritables trets d’autora. Que no són els que em pensava. Són els que es poden observar al llarg dels anys. La majoria d’ells, inesperats per mi. Com la presència de la literatura en els meus vídeos. Literatura dita. Sense il·lustracions ni metàfores visuals. Directa. La literatura simplement dita a escena. Mai no m’havia proposat aquest presència. Però fent l’antologia m’he adonat amb estupefacció que és un fet repetit en les meves produccions. Altres trets sí que són militants. Buscats amb obcecació i perseverança. El rigor en els continguts. Més enllà de l’estil o la forma, m’ha empès el desig de ser original en les idees. M’ha preocupat sempre no fer servir raonaments de segona mà. Simplement perquè les idees de segona mà no són útils. Ningú no les necessita ni li cal ser convocat per rebre una idea que ja duia incorporada de casa.

M’agrada tot el que és estrany. Crec que l’anàlisi de l’extraordinari explica moltes coses de l’ordinari. A Muerte de una puta, per exemple, encarar el pensament de dones que viuen amb orgull l’exercici del treball sexual ens obliga a revolucionar les nostres representacions més comunes de la prostitució i, per extensió, de la sexualitat. El mateix amb Un tal Mulibahan, el relat estrambòtic del trasllat d’aquest cadàver dissecat ens du a reconstruir les idees més gastades del diàleg intercultural. O en El lector accidental la posada en escena ens obliga a repensar el text més enllà del món al qual feia referència quan es va escriure. O a Sota mínims descobrim que el motor a la rebotiga de la creació pot ser quelcom tan convencional com estar enamorat. La veritat sempre és oculta en un segon pla. Això és una altra constant en la meva videografia.

Res és el que sembla. Tot el que ens sembla real no són més que escenaris de cartró pedra. I, per mi, és obligació dels oficis artístics desemmascarar pensaments i realitats impostades. En aquesta recerca em comprometo... amb totes les meves limitacions i tot el meu desig. Amb la voluntat impúdica i crec que legítima de fer-me necessària.

.harmonia.carmona@gmail.com.