Projecció

Neix el 20 d’octubre de 1957 a Barcelona. Des de 1975 alterna els estudis d’Història a la Universitat Central d’aquesta ciutat amb la realització de treballs experimentals en Super8, 16 mm i vídeo (pioner en l’ús dels suports magnètics portàtils) que presenta a diferents mostres i manifestacions d’art d’avantguarda: Caracas (1979), Biennal de Sao Paulo (1981) i Montbéliard entre d’altres.

L'any 1977 funda Film Vídeo Informació (FVI), conjuntament amb Eugènia Balcells, Eugeni Bonet i Juan Bufill. Des d’aquesta plataforma publiquen dos números de la revista fanzine Visual i organitzen activitats destinades a la difusió del cinema i el vídeo de caràcter experimental i d’avantguarda.

Ha col·laborat esporàdicament a revistes i diaris com Star, Ajoblanco, Bésame Mucho, El País, Vibraciones, Rock Espezial, El Correu de la Unesco, El Mundo i El Periódico de Catalunya, així com a la creació de mostres i exposicions entre les quals destaquen Cinema d’Avantgarde en Espagne per al Centre George Pompidou (1981) i Tintin a Barcelona  per a la Fundació Miró (1983/84).

Entre l'any 1980 i el 1983 és també el responsable del Departament de Vídeo de la Fundació Joan Miró, on té ocasió de treballar conjuntament en projectes multidisciplinaris amb diversos artistes (Lindsay Kemp, Carles Santos, Cesc Gelabert, Joan Brossa…) i sobre ells (Tàpies, Miró…).

Des del setembre de 1983, data d’inici de les emissions de TV3, Manuel Huerga inicia la seva trajectòria televisiva com a director i realitzador de programes: Estoc de Pop (1983/85), premi Ondas; Arsenal (1985/1987), premi Ciutat de Barcelona, premi Laus i medalla Fad; responsable de la versió per a l’estat de la sèrie Max Headroom Show  (1986); Clip-Club (1986/87) emès simultàniament per TV3 i Catalunya Ràdio; Arsenal Atlas (1987) primer programa a tot el món a utilitzar el Video8. A la seva etapa a TV3, Manuel Huerga dirigeix tota classe d’esdeveniments en directe i amb unitats mòbils, especialment concerts i espectacles entre els quals destaca el Piromusical de les festes de La Mercè ininterrompudament des de 1986 fins al 1991.

Entre 1987 i 1989 dirigeix el documental de ficció Gaudí, una coproducció de Virgínia Films i La Sept, que s’estrena al Festival Internacional de Cinema de Barcelona on obté el Premi de la Crítica. Aquest documental inaugura les emissions regulars del Canal 33, l’onze de setembre de 1989.

Amb Arsenal Films produeix Boom-Boom, el primer llargmetratge de Rosa Vergès i diferents videoclips musicals. En aquesta etapa comença també a realitzar espots publicitaris amb la productora Ovideo (La Caixa, Ibercaja, Evax…).

L'any 1989 co-realitza Buñuel amb Juan Bufill, una iniciativa del Festival Internacional de Cinema de Barcelona en coproducció amb Arsenal Films i Ovideo TV, que obté el Primer Premi a la Biennal Europea per a la Conservació del Patrimoni Cultural. Aquell mateix any realitza conjuntament amb Jordi Beltran el programa Soundtrack per a Catalunya Ràdio, una sèrie de documentals sonors sobre temes monogràfics.

Entre 1989 i 1990 realitza el vídeo L’Espectador i l’Esport per encàrrec de l'Olimpíada Cultural per a l’exposició Planeta Esport i El Quadrat d’Or, vídeo oficial de l’exposició del mateix títol que és premiat a diferents festivals, destacant la Medalla d’Or al Festival de Cinema, Vídeo i Televisió de Nova York.

El 1990, Manuel Huerga rep el Premi Extraordinari de Cinematografia de la Generalitat de Catalunya.

Entre 1990 i 1992 és Director de les Cerimònies d’Inauguració i Cloenda dels XXV Jocs Olímpics, Barcelona’92 (Medalla Fad), Assessor a la Direcció de les Cerimònies d’Inauguració i Cloenda dels XXV Jocs Paralímpics de Barcelona’92, i Guionista i Supervisor Artístic a la Cerimònia Inaugural dels III Jocs Esportius Special Olímpics de Barcelona’92.

L’octubre de 1992 dirigeix el documental Les Variacions Gould, una coproducció d’Ovideo TV, La Sept/Arte i TVC. Nomenat a la categoria de Millor Documental de Música Clàssica a l’International Visual Music Awards de Cannes’93, Manuel Huerga obté per aquest documental el premi al Millor Realitzador als Premis Nacionals de Vídeo i Cinematografia 1993 atorgats per la Generalitat de Catalunya, i el Trofeu Plata dels Laus’92.

Durant el període 1992/94, Manuel Huerga és responsable d’organitzar i gestionar el Departament d’Audiovisuals del CCCB (Centre de Cultura Contemporània de Barcelona), des d’on també realitzarà posteriorment produccions destinades a les exposicions: Ciutat: Del Globus al Satèl·lit; Visions Urbanes, amb el Centre George Pompidou; Retrat de Barcelona; El Segle del Cinema, i és el creador i impulsor d’exposicions com Món TV. Al llarg d’aquest temps desenvolupa el projecte de la Videoteca Informatitzada de Barcelona (VIBA), que té com a finalitat la digitalització del patrimoni audiovisual de la ciutat.

El 1995 estrena el seu primer llargmetratge, Antàrtida, amb Ariadna Gil i Carlos Fuentes, una producció d’Andrés Vicente Gómez per a Iberoamericana Films, Sogetel i Canal+ Espanya, presentada  a la Mostra di Venezia i que va obtenir el Goya a la Millor Fotografía (Javier Aguirresarobe).

Manuel Huerga ha dirigit tota mena d’actes i gales que normalment també han estat esdeveniments televisius: Un Pont de Mar Blava de Lluís Llach, al Palau Sant Jordi; la gala dels IX Premios Goya a Madrid, les edicions XXIV i XXV dels Premis Octubre a València, l’espectacle Soundtrack, un concert-homenatge a la música del cinema estrenat al Mercat de Les Flors, amb Josep Pons i l’Orquestra de Cambra Teatre Lliure, la cerimònia del Centenari del Barça i la de la Copa de la UEFA, amb Montserrat Caballé, al Camp Nou. També va estar encarregat de dissenyar el Piromusical Olímpic, amb motiu del X aniversari de la designació de Barcelona com a seu olímpica i el Piromusical de la Infanta, com a acte extraordinari amb motiu del casament de la Infanta Cristina amb Iñaki Undargarín.

El 1997, juntament amb La Fura dels Baus, estrena El Martirio de San Sebastián, oratori de Claude Debussy a partir de textos de Gabrielle d’Anunzzio, amb Miguel Bosé. L’estrena mundial té lloc a l’Òpera de Roma i també inaugura la temporada al Festival de Perelada.

El mateix any, Manuel Huerga, associat amb la productora Ovideo TV com a Moebius TV, guanya el concurs públic de projectes per a la gestió de la producció i programació de BTV, la televisió pública de la ciutat de Barcelona, de la qual és director fins a l’any 2002.

El 2002, Huerga s’incorpora al Fòrum Universal de les Cultures, primer com a director de La Plaça i posteriorment com a responsable de les produccions audiovisuals. El mateix any dirigeix la V edició dels Premios de la Música i la Festa de Barcelona a l’Estadi Olímpic Lluís Companys, espectacle commemoratiu del Xè aniversari dels Jocs Olímpics i presentació al mateix temps del Fòrum Barcelona 2004.

Entre els seus propers projectes destaquen una versió del Café de Chinitas de García Lorca per al Festival Castell de Perelada dins l’any Dalí, l’estrena de l’òpera Gaudí de Joan Guinjoan al Gran Teatre del Liceu, i un llargmetratge sobre la vida, processament i execució de Salvador Puig Antich, produïda per Mediapro.

ALGUNS VIATGES
90 min

Només un petit aclariment abans de començar. És impossible resumir en 90 minuts el que he fet en gairebé 30 anys, no tant perquè cregui que són coses molt importants, sinó perquè són moltes i de naturalesa ben diferent. Per a aquesta selecció, inevitablement fragmentada i incompleta, he descartat tot allò que no és pròpiament un treball videogràfic o cinematogràfic, per tant no hi ha res de les coses que he fet com a director o dissenyador d’espectacles, gales, cerimònies, concerts, exposicions, premsa i ràdio. Tampoc m’ha semblat adequat mostrar res de BTV ja que la meva feina ha estat la de dirigir la cadena els primers cinc anys i amb poques excepcions vaig agafar la càmera personalment. Tampoc he inclòs feines de publicitat o de les anomenades industrials, encara que sovint són les que donen per menjar. Desitjo que passeu una bona estona.

01 Le martyre de Saint Sebastien (1996)
Per suggeriment del muntador d’aquesta sessió, Arturo Bastón, a qui vaig conèixer precisament quan treballava per a La Fura dels Baus en aquest projecte, començo amb un dels clips que vam rodar amb Franc Aleu per a la posta en escena de l’oratori de Debussy i d’Anunzio. Una ascensió al cel que per a mi té una significació especial: és l’homenatge més proper que he pogut fer al starchild de 2001, la pel·li que em va despertar totes les meves inquietuds cinematogràfiques.

02 La croada dels nens (Arsenal, 1986)
Seqüència d’un dels pocs Arsenals que vam rodar –en Super8 i 16mm- expressament per al programa. Es tracta d’un vell projecte que encara espero poder fer realitat algun dia. Basat en un relat molt curt de Marcel Schwob a partir d’una autèntica i inquietant croada protagonitzada per nens que va tenir lloc a principis del segle XII.

03 Brutal Ardour (1978)
Fragment final d’una de les meves primeres pel·lícules. Vaig refilmar en Super8 un material rodat originàriament en 16. És un viatge hipnòtic i de fascinació a través de la forma i la textura del cine. Una recerca de secrets dins l’ànima dels fotogrames. Aquest exercici de dilatació del temps el vaig acompanyar musicalment amb un de molt semblant fet per Brian Eno: “Three Variations on the Pachelbel Canon in D Minor”.

04 Gaudí (1988)
Un altra forma d’expressar la meva fascinació pel cine, quasi més que pel propi Gaudí. Vaig fer meves les seves paraules “l’originalitat és el retorn als orígens”. I amb l’ajuda de Tomàs Pladevall i l’Albert Gasset (autèntic pioner del cinema que va treballar a Hollywood amb Cecil B. De Mille i Valentino) vam fer un viatge al llenguatge i la tècnica del cinema mut, inventant totes les imatges d’aquest fals documental. En el segon fragment podem apreciar un magnífic Satan, interpretat pel polifacètic Bernardo, en una seqüència inspirada en l’ ”Häxan” de Benjamin Christensen.

05 El Quadrat d'or (1989)
Un altre viatge a la Barcelona modernista de finals del XIX, aquesta vegada reconstruint amb fotografies un passeig per tota l’arquitectura desapareguda del centre de la ciutat. Aquesta filigrana es va cuinar a un Edit Box, amb l’ajuda de Mariona Omedes, coartífex de molts del meus treballs basats principalment en la postproducció.

06 Gaudí (1988)
Estic molt orgullós d’aquesta seqüència i també del gran paper que va fer en Carles Sabater, anys abans de ser una estrella del rock. I també de la música de Carlos Miranda, que es va incorporar a l’últim moment quan ja teníem la pel·lícula acabada, després que els coproductors francesos rebutgessin tota la banda sonora original que ja ens havia fet Michael Nyman.

07 Shanghai (Arsenal-Atlas,1987)
Un dels diversos fragments que presento aquesta nit del programa Arsenal-Atlas, un viatge de 13 capítols de mitja hora al voltant del món que vam fer l’equip d’Arsenal amb les “novíssimes” càmeres de vídeo 8. La careta és d’en Peret, que va fer també la d’Arsenal i més tard tota la imatge gràfica de BTV juntament amb la Mariona. Aquest va ser el primer programa de televisió en tot el món que va utilitzar un format domèstic amb tota normalitat. I tot un precedent del que seria més tard BTV.

08 Ciutats: del globus al satèl·lit (1994)
Un fragment de la sèrie de vídeos que vaig fer per a la primera exposició del CCCB, ara fa deu anys. Tot un luxe de producció, tant per l’excel·lent nivell de les imatges obtingudes en la recerca i el seu tractament, com per la seva banda sonora, composta expressament pel mestre Josep Pons i enregistrada als estudis Abbey Road de Londres amb músics de la London Symphony Orchestra.

09 Bombai (Arsenal-Atlas, 1987)
L’avantatge de les noves càmeres de vídeo 8 és que ens van permetre circular lliurement com simples turistes per tot arreu, com per aquest barri de putes de Bombai.

10 Estoc de pop (1984-85)
Resum del primer any d’Estoc de Pop. En aquest muntatge es pot veure una mica tot el que fèiem cada setmana: concerts, entrevistes, reportatges, videoclips de producció pròpia, etc. Crec que mai, un programa “modernet” havia tingut tants mitjans.

11 L’espectador i l'esport (Planeta Esport, 1989)
Un dels treballs de muntatge que m’agrada més, editat íntegrament en U-Matic. Realitzat per a una exposició sobre l’esport dins l’Olimpíada Cultural, vaig tractar d’aconseguir una narració dramàtica dels diferents estats d’ànim dels espectadors a partir d’infinitat de pel·lícules. Com es podrà veure al llarg d’aquesta sessió, l’apropiació d’imatges per articular una nova obra ha estat una de les meves constants professionals i creatives.

12 Gaudí (1988)
Aquest fragment té la particularitat d’inventar-se una pel·lícula familiar dels Vicenç, on els personatges que apareixen són els descendents d’aquells a qui representen. Per la mateixa raó que m’apropio d’imatges d’altres, també he tingut sempre l’esperança que les que vaig falsificar per a Gaudí siguin considerades d’aquí un parell de segles com autèntiques.

13 Souvenir (Arsenal, 1985)
El primer programa Arsenal, dedicat en cos i ànima al poder evocador de les imatges domèstiques. Dos fragments representatius, un de Moholy Nagy i un altre d’Alain Tanner a “Dans la Ville Blanche”.

14 La Ville (1996)
Fragment del vídeo introductori que vaig fer per a l’exposició “La Ville” que van organitzar conjuntament el CCCB i el Centre Georges Pompidou. És un muntatge que recorda un gènere anomenat city simphony i del qual van ser destacats exemples “L’Home de la càmera” de Dziga Vertov, “Berlín: Simfonia d’una gran ciutat” de Walter Ruttman i “Regen” de Joris Ivens.

15 La valse (Estoc de Pop, 1984)
En aquest programa gairebé cada setmana ens permetíem rodar un videoclip amb grups de música, actors, dissenyadors, dibuixants de còmics o, com en aquest cas, amb la companyia Heura de dansa. Un ballet aquàtic amb música del primer vinil, encara inèdit en cd, de Michael Nyman.

16 Hong-Kong (Arsenal-Atlas, 1987)
Vam enregistrar tot el que se’ns posava davant la càmera, i evidentment, el que vèiem per la tele dels infinits hotels en els quals pernoctàvem.

17 Instints bàsics (El Món del Cinema, 1997)
Primer fragment que presento de la sèrie de muntatges que vaig fer per a l’exposició del CCCB sobre el cinema, els seus “tics” i les seves constants.

18 Buñuel (1989)
Introducció del documental sobre Buñuel que vam fer amb en Juan Bufill. Per mi aquest sempre ha estat un Arsenal més, però fet uns anys més tard amb motiu d’una exposició sobre Buñuel. Vam proposar a Fernando Rey, Carlos Saura, Silvia Pinal, Ricardo Muñoz-Suay, Paco Rabal, Jean-Claude Carrière i molts d’altres que llegissin davant de càmera un fragment de l’autobiografia de Buñuel, “Mi último suspiro”.

19 Les Variacions Gould (1992)
Tot just acabar la feina faraònica de les cerimònies olímpiques, em vaig tancar en un documental sobre un dels meus pianistes favorits, Glenn Gould. Un encàrrec de la cadena Arte amb motiu del desè aniversari de la seva mort.

20 Kitsch: Oració (1988)
Un dels videoclips més currats que vaig fer en aquella època. Editat íntegrament amb U-Matic.

21 Versions i diversions (Arsenal, 1986)
Encara ara no deixa de sorprendre l’explicitesa d’aquesta seqüència de Frank Sinatra. I nosaltres jugàvem i ens divertíem amb una versió irreverent del seu “My Way”.

22 Britannia (Arsenal, 1986)
Billy Bragg ens va servir per il·lustrar la introducció dels dos programes monogràfics sobre el moment musical –i no tan musical- del thatcherisme.

23 Canton (Arsenal-Atlas, 1987)
Una de les particularitats d’Arsenal-Atlas va ser que, a més d’arreplegar amb tota classe de cassets i sons ambient dels llocs per on anàvem, també vam aconseguir una música original composta especialment per a cada un dels nostres capítols de gent com: Robert Wyatt, Penguin Café Orchestra, John Lurie, Michael Nyman, Durruti Column, Carles Santos, Suso Saiz, o Wim Mertens, que és qui acompanya aquest fragment en un mercat de Canton.

24 La ciutat de la tolerància (1997)
Aquest treball es va improvisar relativament per a una mostra sobre racisme I xenofòbia. La música de Ramón Martínez va ser determinant per acompanyar unes imatges que no necessiten massa explicacions.

25 Promo Arsenal (1985)
Amb això ens anunciàvem a TV3 a finals de 1985. La sintonia del programa era, evidentment, de Michael Nyman.

26 The Velvet Underground (Arsenal, 1986)
Per a aquest programa vam portar a Barcelona Sterling Morrison, baixista de la Velvet Underground, i li vam proposar enregistrar una pista sobre la versió de “Waiting for My Man” que havíem fet amb John Cale a l’Estoc de Pop un any abans. Aquest és un fragment del resultat.

27 Crits (Arsenal, 1985)
El quart Arsenal va ser la bomba. Vam editar un programa de 40 minuts ple de crits de tota mena al llarg de tota la història i la histèria del cinema. Aquest exabrupte va fer definitivament popular el nostre programa. No hem d’oblidar que en aquell moment a Catalunya només existien TVE, TV2 i TV3. Per molt sorprenent que sembli, Arsenal tenia una audiència mitjana d’un milió d’espectadors.

28 Instints bàsics (El Món del Cinema, 1997)
El dubte i l’angoixa.

29 No explorat (Arsenal, 1986)
De tant en tant convidàvem creadors d’altres disciplines a fer el “seu” programa, com en aquest cas el pintor Jordi Saladrigas, obsessionat des de petit amb els espais no civilitzats d’aquest món i d’altres menys propers.

30 Joy Division (Arsenal, 1986)
Sovint, a l’Arsenal fèiem un repàs al treball de grups com Joy Division, New Order, la Velvet Underground, Nico, Smiths, Nick Cave… En aquest fragment es veu com utilitzàvem el Super8 per il·lustrar un tema d’Ian Curtis.

31 Melbourne (Arsenal-Atlas, 1987)
Un altre exemple de troballa a la televisió australiana.

32 Shanghai (Arsenal-Atlas, 1987)
Aquest és el capítol en el qual va posar música original Michael Nyman. Vam poder comprovar que el tai-chi és una pràctica absolutament normal a la Xina.

33 Antàrtida (1995)
Un grapat de fragments del meu primer llargmetratge. John Cale un altre cop darrere les imatges.

34 Jonathan Richman (Arsenal, 1986)
A Jonathan Richman el vam portar per primera vegada a Espanya quan fèiem l’Estoc de Pop. Aquest és un fragment de l’Arsenal que vam fer quan el vam portar per segona vegada, a la sala Otto Sutz. Encara el trobarem per tercera vegada a BTV, en un Boing Boing Buddha.

35 La vida quotidiana (Arsenal, 1986)
Aquest va ser un dels Arsenals més divertits, on vam recollir tones de material kitch, combinat amb entrevistes al carrer en les quals la gent opinava sobre la seva monòtona existència.

36 Les Variacions Gould (1992)
Una de les coses que més em fascina de Glenn Gould és que la seva música interpretant Bach viatja per l’espai des de fa molts anys dins la sonda Voyager.

37 Cadaqués (1996)
Pràcticament el meu últim Super8.

38 Night Shots (Boing Boing Buddha, 2002)
La meva aportació al primer BBB. Després de cinc anys dirigint el projecte de BTV les coses van començar a canviar i, juntament amb l’Andrés Hispano, vam dissenyar -o maquinar- un programa de resistència contra els nous temps, clarament hereu de l’Arsenal però que ell i el Fèlix Pérez-Hita han col·locat en poc temps entre els millors que s’hagin fet mai a la història de la tele d’aquest país.

39 Transformar-se (Arsenal, 1986)
Arsenal va ser, en definitiva, una forma de col·leccionar transversalment el món, amb actitud fetitxista, mitòmana, cinèfila i melòmana. Un programa de televisió per als qui no ens agradava la tele, o el programa de televisió que ens hagués agradat veure i que ningú ens va fer mai.

40 Instints bàsics (El Món del Cinema, 1997)
L’acció.

41 Le martyre de Saint Sebastien (1996)
Una elaboradíssima filigrana per representar la baixada als inferns i una invitació per anar plegant la sessió. Gràcies per la vostra paciència.