Projecció + col·loqui
Barcelona, 1966. La biografia de Lluís Escartín es podria mesurar en els quilòmetres que ha recorregut amb la seva càmera per registrar les seves vivències i la seva visió summament poètica i personal del món.
Les seves obres es mouen entre els gèneres experimental i documental, alhora que transgredeixen els cànons establerts per a cada un d'ells. Són composicions sense partitura aparent, però d'una sensibilitat i honestedat gairebé doloroses, pel·lícules subjectives i immediates que suggereixen i evoquen en comptes d'explicar o alliçonar. Només donen les claus mínimes necessàries per situar l'espectador en un context concret, per la qual cosa demanen un receptor actiu, disposat a acceptar un repte intel·lectual i sensorial, i a deixar-se portar a llocs i cultures remotes amb la mateixa falta de prejudicis que distingeix el seu autor.
Carles Hac Mor, en l'article "A trenc d'alba", que va escriure per al catàleg del Flux festival de vídeo d'autor el 2007, deia:
La personalitat i la trajectòria, força particulars, d'Escartín són a la base del seu treball, de la inclassificació d'aquest i de la dificultat, o fins i tot improcedència, d'abordar-lo des dels paràmetres convencionals de les vies (adesiara mortes) de fer crítica. L'esguard d'Escartín a través de la càmera no sembla influït per res.
Passa que l'art d'Escartín no encaixa en els esquemes habituals amb què és encarat l'art, i que es fan presents arreu. I diríem també que l'obra de Lluís Escartín és refractària a les teoritzacions, com ho ve a ser ell mateix. La seva obra no demana res de res, simplement s'ofereix a ser mirada i remirada, o sia, pasturada i païda per la mirada, i s'ha acabat el bròquil.
lluisescartinlara@gmail.com
presentació
Reprenem les sessions de Flux Club després d'aquests mesos de pausa forçada, amb la darrera obra de Lluís Escartín, un film que connecta la comunitat rural de Guardiola de Font-rubí (Alt Penedès), on viu l'autor, amb la d'una aldea diola a Casamance (Senegal), on va viatjar per poder elaborar aquesta peça que, segons ell, ha estat l'experiència, tant fílmica com política o cultural, més profunda que ha tingut en la seva vida. Escartín diu haver explorat coses de les quals ni ell mateix n'era conscient perquè ho va fer com s'explorava antigament, amb la intuïció.
Sessió dedicada a Carles Hac Mor (1940-2016).
Fins que els núvols ens uneixin, Guardiola-Diola
2019_64 min
Idiomes: català, kwuatay diola. Subtítols en castellà.
Hi ha temps per a la reflexió, però n'hi ha prou d'esbossar-la mitjançant muntatge paral·lel, un recurs tan senzill com implacablement ferotge, que deixa al descobert l'extinció de les cuques de llum de què va parlar Pasolini, i ens obliga a repensar qüestions com "països en vies de desenvolupament", "tercer món" o "progrés". I adonar-se de com les formes de vida en comú, de les vides cooperatives i l'alegria compartida, s'han convertit en arqueologia i utopia. Un món que va ser i ja no és, arrasat pel que Pasolini ja va vaticinar: l'aculturació i l'homologació, és a dir, la globalització capitalista de les nostres vides.
Carlos Escolano
___
Antic Teatre
Verdaguer i Callís, 12. 08003 Barcelona
www.anticteatre.com
entrada gratuïta, aforament limitat
reserva d'entrades a taquilla@anticteatre.com
