.
Barcelona, 1954. Toca diverses tecles en les àrees del vídeo, el cinema i els mitjans digitals. Des dels anys setanta, la seva activitat s’ha desenvolupat entre la reflexió i la pràctica, i entre el marc de les arts visuals i el de la imatge en moviment.

La seva obra de creació va de les filmescultures i peces de projeccions múltiples dels setanta al film 133 (1978-1979, amb Eugènia Balcells), en la cruïlla del cinema estructural amb les pràctiques del found footage; i de videoassaigs sobre l’art i la vida de Marcel Duchamp o sobre la poesia experimental de Juan-Eduardo Cirlot, fins als llargmetratges Tira tu reloj al agua (Variaciones sobre una cinegrafía intuida de José Val del Omar) (2003-2004) i eGolem (2007-en curs), aquest últim també concebut per a una futura versió en línia. Projectes que alterna amb altres execucions més ràpides i de format breu, sovint a partir d’imatges trobades i reciclades.

Per la banda del comissariat d’exposicions i programacions audiovisuals, les més recents han estat: Properament en aquesta pantalla: el cinema lletrista, entre la discrepància i la sublevació (2005, amb Eduard Escoffet), Gustavo Romano. Sabotaje en la máquina abstracta (2008) i Desbordamiento de Val del Omar (2010-2011).

El 2014, el MACBA li ha dedicat una exposició que, amb el títol L’ull escolta. Eugeni Bonet: pantalles, projeccions, escrits, ha reflectit la seva triple activitat com a artista, curador i escriptor; exposició acompanyada per l’edició d’un llibre recopilatori, Escritos de vista y oído, així com d’una pàgina web que n’eixampla els continguts.

.www.boneteria.mydocumenta.com. __
.vimeo.com/boneteria.
.www.hamacaonline.net/autor.php?id=191.
.www.macba.cat/ca/expo-eugeni-bonet.
.www.macba.cat/eugenibonet/.

.
2014. Instal·lació de doble projecció, en angle l’una de l’altra, sobre dues parets adjacents i amb bucles de durades divergents. Un trencadís lleuger –no tant per al nervi òptic– a partir d’un bunyol cinematogràfic, més apreciat avui que no pas com ho va ser, majoritàriament, quan va arribar a les sales. A la faisó d’una comèdia d’embolics –que ara són de coordenades d’espai i temps, cossos desdoblats i entra-i-surts sincopats–, una farsa embogida més que no pas esbojarrada, aquesta destrossa vol ser, però, una mena d’homenatge.

Charlie Chaplin pretenia que A Countess from Hong Kong, el darrer film que va fer i l’únic en color i pantalla ampla, era el millor que havia fet mai. Però, el 1967, semblava un anacronisme amb una flaire de cel·luloide ranci i de colors apastelats. I és que, tot i ser una pel·lícula ben xerraire, Chaplin l’havia concebut trenta anys abans, encara descol·locat per l’esdeveniment del cinema parlant. Les cabrioles del slapstick, les situacions vodevilesques que puntuen l’acció, són les retingudes aquí, tot prescindint (o potser no del tot?) d’una trama romàntica que pren un biaix amarg i amb el rerefons político-sexual que hi ha qui ha arriscat a veure-hi. De tant en tant, una imatge d’alliberament procura una fugida de l’espai huis clos i de les tres unitats trastocades d’acció, lloc i temps.

Un flux mut però no totalment silent (fins i tot amb algun bri de diàleg) on torno, un cop més, a les meves aficions per les imatges en desordre i enfilades a l’atzar; per la multiplicació de pantalles i projeccions; i en persecució del bucle perpetu.