BENET ROSSELL i ADOLF ALCAÑIZ ALBERT MERINO MIREIA SALLARÈS
Barcelona,1973. És llicenciada en Belles Arts a la Universitat de Barcelona, amb estudis cinematogràfics a la New School University i a la Film & Video Arts de Nova York. Treballa com a realitzadora independent de documentals, col·laboradora del CEDOC del MACBA i viu en trànsit entre Barcelona, Mèxic DF i d’altres ciutats estrangeres en les quals desenvolupa els seus projectes d’investigació artística.
Ha exposat al Centre d'Arts Santa Mònica, a la Fundació Miró de Barcelona, al Museo de Arte Carrillo Gil de Mèxic, a l’America’s Society de Nova York, a l’Organización Nelson Garrido de Caracas, al Centro Cultural Montehermoso de Vitòria, al Círculo de Bellas Artes i a la Casa Encendida de Madrid, al Laznia Contemporary Art Center de Gdansk (Polònia), a la Galleri Image d’Arhus (Dinamarca), al OK Centrum de Linz (Àustria), a la Capella de Barcelona, entre d’altres espais d'art contemporani.
La seva darrera exposició individual “Monuments”, de caràcter retrospectiu, va incorporar els cinc projectes més destacats de l'autora: Le camión de Zahïa (França 2001-2005), Mi Visado de Modelo (EUA 2003-2005), Las 7 Cabronas en Invisibles de Tepito (Mèxic 2009), Las Muertes Chiquitas (Mèxic 2006-2009), Se escapó desnuda, un proyecto sobre la verdad (Venezuela, 2011-2012) i va ser presentada recentment al CA Tarragona. Acaba de presentar la pel·lícula Las Muertes Chiquitas per una gira als EUA i a l’Anthology Film Archives de Nova York. I actualment presenta el projecte Literatura de replà dins de l'exposició “Jo em rebel·lo, nosaltres existim” a la Fundació Palau de Caldes d'Estrac.
.www.mireiasallares.com. . .vimeo.com/51461031. .
.mireiasallares@gmail.com.
2006-2009_MÈXIC_5 H_DVCAM-DV
A Mèxic, de vegades a l’orgasme també se li diu “la muerte chiquita”. Aquesta expressió i joc de paraules es va convertir en el títol d’un projecte que inclou aquesta pel·lícula documental sobre els orgasmes, el plaer, el dolor, el poder, la violència i la mort des del punt de vista femení.
PLURALITATS ORGÀSMIQUES
HELENA BRAUNŠTAJN
”Els orgasmes, com la terra, són de qui els treballa” és la frase que brolla de les diverses veus implicades en un projecte que l’artista catalana Mireia Sallarès va iniciar al 2006 com un viatge per diferents estats de la república mexicana, acompanyada de la seva càmera i d’un rètol lluminós de neó que deia: “Las muertes chiquitas.” La terra —en aquest cas, la mexicana—, sota la superfície més o menys òbvia de la realitat, és el pòsit de les subjectivitats i les arrels, dels conflictes i els desitjos. Els orgasmes —en aquest cas, els femenins—, compartits o solitaris, catàrtics o frustrats, representen un possible punt de partida per establir lligams entre el terreny públic i privat, entre l’eròtic i el polític. El vessant íntim de la sexualitat irromp a l’espai del plaer públic o, més ben dit, de l’erotisme construït per diversos mecanismes de comerç i control ideològics, religiosos, culturals.
La peça central del teixit complex d’aquest projecte és el llargmetratge documental que recull fragments d’entrevistes a diferents dones mexicanes. L’estrena de la pel·lícula, a l’abandonat Cinema Ópera de Ciutat de Mèxic, va desenterrar les experiències orgàstiques de la seva condició d’intimitat i les va abocar a un espai de reflexió i discussió públiques, tal com ha passat a les taules de debat organitzades per l’artista, en les quals s’ha vinculat el plaer amb les lluites armades, el feminicidi, la transsexualitat, la teologia de l’alliberament feminista, la prostitució, la malaltia, l’exili, la pluralitat de la identitat mexicana i el compromís ètic de l’art amb la realitat sociopolítica. I és el que passa, també, en el llibre del projecte que, a més de narrar el procés, situa les experiències femenines en una cruïlla de diferents enfocaments teòrics.
Enfront del sistema actual —tal com Las muertes chiquitas deixen clar—, la terra, el cos i el plaer que implica la seva construcció reclamen el dret de participar-hi de manera activa, reflexiva i incloent.
