|
Eugeni
Bonet . Selecció de vídeos per a projecció |
| cv
| selecció de vídeos per a projecció
| autoretrat
| videofilmografia
| treballs d’encàrrec i projectes col•lectius
| article Antoni Pinent |
 |
PHOTOMATONS 1976, 5 MIN, FORMAT ORIGINAL: FILM SUPER-8
Peça concebuda originalment per al film col·lectiu En la ciudad...
(1976-77), impulsat per mi mateix i que en conté la versió-patró,
també presentada, però, en múltiples variants pel que fa a la seva
duració i velocitat de projecció, el nombre de projectors emprats, la
superfície de projecció (en una ocasió, la façana d’un edifici) i la
banda sonora (sempre a la recerca d’un plus abrasiu i cacofònic
d’agressivitat i malestar sensorial). La intenció de reflectir la
densitat i massificació de l’espai urbà, i unes sensacions d’anòmia,
alienació i desconcert, es tradueix en una abrupta successió d’imatges
que mostren una menuda multitud de rostres anònims i rígids, alineats
en les parapolicials fotos de carnet, amb fugisseres ullades a
l’entorn urbà (en el qual s’entrelluquen les pintades del 20-N amb què
els fatxes tacaven els murs per tal de commemorar el primer aniversari
de la mort de Franco). |
| |
 |
|
TOMA-VISTAS 1979, 4 MIN, FORMAT ORIGINAL: FILM SUPER-8, DOBLE
PROJECCIÓ
Composició per a doble pantalla, dos paisatges en pla fix. Imatges
binàries en seqüència programada. Els diversos elements i comandaments
de la càmera (Nizo 156XL) són manipulats de manera constant i
progressivament additiva (diafragma, filtres de llum
natural/artificial, cadències, distància focal, enfocament, etc).
Música: John Cage (de Second Construction). |
| |
 |
|
DUCHAMP (RETARD EN VÍDEO) 1986-87, 61 MIN, FORMAT ORIGINAL: VÍDEO
1” C
AMB CARLES HAC MOR, MONTSE ESTEVE I LA PARTICIPACIÓ DE CARLES SANTOS.
REMIX PARCIAL: 12 MIN
Una comèdia de l’art... De l’art i la vida de l’anartista gandul
Marcel Duchamp. El fil conductor és un diàleg entre dos personatges,
Patrícia i Víctor, lliurement inspirat en una novel·la inacabada
d’Henri-Pierre Roché, de la qual Duchamp és en certa manera el
protagonista. A la vegada, aquests diàlegs recullen en gran part les
pròpies paraules i idees de l’inventor dels readymades, així com
citacions de diversos estudiosos de la seva obra.
Imatges documentals i d’arxiu, i retalls d’entrevistes amb diverses
persones que han tractat a (o de) Duchamp a Catalunya, interrompen,
il·lustren i complementen el diàleg. El programa es desglossa en vuit
segments: (1) Pintor (2) Grand Verre (3) Atzar (4) Readymades (5)
Opticeries (6) Joc/s (7) Dadaqués (8) Étant Donnés. Inclou entrevistes
als pintors Peter Ek i Joan Josep Tharrats; els escriptors Lluís
Romero i Henri-François Rey; el Sr. Emili Puignau, de Cadaqués, i el
filòsof Eugenio Trias.
L’any 1987, aquest “retard en vídeo” fou emès per TV3 en el marc del
programa Arsenal. Accidentalment, passà en horari de prime time i va
tenir fins i tot una interrupció publicitària en l’entremig (molt
apropiadament, després del segment dedicat als readymades). Alguna
vegada he dit que aquest és un programa de televisió amateur realitzat
per un equip de professionals. Posteriorment hi vaig afegir un rètol
que diu: “definitivament inacabat”. Tot i que el programa té els seus
devots, sempre m’han quedat ganes de refer el muntatge. La pèrdua del
màster va complicar les coses. Entre molts altres detalls, les mescles
de so no em satisfan; dilueixen per exemple la curosa selecció de
músiques de moblament: Stravinsky, Satie, Cage, Varèse, Cowell,
Nancarrow...
Més recentment se’m va acudir de “trencar el vídeo”, i el 2001 vaig
fer aquest remix abreviat i provisional (car, si algun dia el reprenc,
voldria afinar molt més), el qual abasta bàsicament les quatre
primeres parts i gira al voltant del Gran Vidre i els readymades. |
| |
 |
|
HOMENAJE A BÉCQUER (de la sèrie LECTURÆS de CIRLOT) 1997, 13
MIN, BETACAM.
LECTOR POETA: ANTONIO F. MOLINA
LECTURÆS de CIRLOT és una sèrie audiovisual sobre la poesia
experimental –permutatòria, fonètica, al·literativa… sempre personal i
sorprenent– de J.E. Cirlot(Barcelona, 1916-1973). Lectures no
canòniques, interpretacions contemporànies, (re)creacions audiovisuals
on intervenen diferents procediments i col·laboracions.
Incitacions a la lectura i el coneixement d’una poètica heterodoxa,
maleïda, i multimedial en potència.
Una introducció i un colofó en forma de “barres de color habitades”
recullen les declaracions de diverses persones coneixedores de la vida
i obra de Cirlot, les quals aporten un marc documental/testimonial
succint però suggeridor, que contextualitza i relliga les diverses “lectures”.
A Homenaje a Bécquer, hi ha un poema que es desdobla en
dos, de diferent autor (Bécquer/Cirlot), per arts de muntatge i
desmuntatge. Un metrònom marca la pauta del poema-patró i de les seves
permutacions i variacions dissonants de versos i paraules recombinades.
De pas, aquí vaig satisfer parcialment alguns vells projectes
basats en combinatòries programades d’imatges seqüencials. Algunes
persones opinen que el poema de Cirlot, per la manera com l’he (des)manegat,
es fa difícil de seguir i de comprendre, però és que no passa el
mateix quan el llegim sobre el paper per primer cop? Aprecio d’altra
banda el comentari que n’ha fet el cirlotià Jaime Parra, el qual ha
escrit que la meva versió “sumeix l’espectador en cinc minuts
d’angoixa extrema”. |
|
|
|
 |
EINAI (de la sèrie LECTURÆS de CIRLOT) 1998, 12 MIN,
BETACAM. COMPOSICIÓ SONORA:
EDUARDO POLONIO - ANIMACIÓ POÈTICA: CRISTINA CASANOVA
EINAI és un dels darrers poemes de Cirlot, on el principi permutatori
ateny un gran despullament i la subtil musicalitat de només tres
vocals i una consonant que es combinen entre si (les lletres que es
troben al títol), la qual cosa es trasllada diversament en la imatge i
en el so. |
| |
|
 |
MECÅNICA (retard digital) 2001, 5 MIN, DVCAM
Mecånica era el títol genèric d’una sèrie de projectes rumiats al
voltant de 1976, amb dos aspectes comuns: (1) l’ambigüitat del
fotograma fílmic en tant que component estable d’una seqüència dinàmica, cinemàtica; (2) l’aplicació de les
lleis del desordre i
l’atzar a unes seqüències cinematogràfiques preexistents. El 1990
encara vaig tornar
sobre les mateixes idees i vaig sintetitzar un nou projecte en dues
parts, on ja considerava la idoneïtat dels sistemes digitals d’accés
aleatori per resoldre allò que, d’altra manera, era enormement
laboriós. Aquesta és la base que he pres per aquest “retard”, per al
qual he triat una cèlebre coreografia de Fred Astaire (del film Royal Wedding de Stanley Donen).
«El vídeo utilitza uns quants fotogrames d’un famós film de Fred
Astaire. És nit fonda quan el nostre Fred, cansat però impecable amb
el seu copalta, torna a casa amb un aire melangiós. Ara sí s’ha acabat
la jornada. Després de la darrera cigarreta, que preludia la retirada
imminent, es detura davant la fotografia de la seva estimada. És
un llamp que li retorna l’energia. I quina energia! L’autor juga a
exagerar-la i construeix la seva obra amb una velocitat que va
creixent fins al límit de la visibilitat. En aquest desenvolupament
tan paroxístic com espectacular, ens proposa un Fred dopat que en
combina de tots els colors, per explicar encara una vegada la paradoxa
hollywoodiana de la força de l’amor.» Mario Gorni (Video.it 3. San
Pietro in Vincoli, Itàlia 2001) |
| |
 |
|
U-SESSION 2002, 7 MIN, DVCAM. MÚSICA: EDUARDO POLONIO
Un cenotafi numèric i musical en memòria d’Alan Turing: el filòsof de
l’algoritme U-niversal, precursor d’un món digital que abandonà
prematurament. Aquesta obra s’ha presentat també en diverses versions
de projecció múltiple.
«Tot i partir d’una música i d’un personatge que l’ha inspirada, Bonet
hi afegeix, mitjançant l’articulació de la imatge, una coreografia
diferent, una rítmica que no és merament formalista, sinó que crea a
més a més unes tensions visuals pròpies. A la fi, amb molt pocs
elements i amb una sàvia combinació dels mateixos, surts amb la
sensació de saber-ne molt més de la biografia de Turing que si
t’haguessis llegit les seves memòries.» Valentín Roma «Bonet no s’ha
limitat a il·lustrar una música d’un compositor admirat. Bonet ha
entrat en el món de Turing i s’hi ha apassionat. S’ha fet un estudiós
d’aquest filòsof de l’algoritme i, com Polonio, també l’ha homenatjat.
[...] Després del pròleg, sobre una textura de pel·lícula
cinematogràfica –en honor al suport fílmic com un dels primers
emmagatzemadors de dades informátiques–, prenen presència els uns i
els zeros de l’algoritme “U”, el blanc i negre que s’apropa fins a
esdevenir taca, parpellejant davant l’espectador. [...] Un món en
moviment continu, inquiet i bellugadís que Bonet sap transmetre
travant imatge, música i contingut amb perfecció poètica.» Lis Costa (Arts
Electròniques i Vídeo de Creació 2002. Centre d’Art Santa Mònica,
Barcelona 2002) |
|
|
autoretrat
autoretrat
|
|
10 MINUTS 2005, 10 MIN, DVCAM
¿Què puc escriure sobre un vídeo que encara haig de fer i que han de
passar un parell
de setmanes abans no m’hi posi?
Acceptar l’encàrrec de FLUX 2005 és un repte. Ni tan sols hi he pensat
gaire, encara, i compto que no tindré gaire més de 10 dies per dur-lo
a terme. Se’m suggereix que la durada podria ser d’uns 10 minuts.
Doncs, vinga, ja tinc el títol.
I un parell d’idees que em passen pel cap.
Primera, una mena d’aporia del temps. 10 minuts són 600 segons? Són
15000 imatges a raó de 25 imatges per segon? I quantes d’aquestes
imatges no ho són? Perquè hi haurà rètols, uns segons de negre aquí i
allí... Amb 10 minuts, n’hi ha prou? O és massa?
Segona, un autoretrat diguéssim que “en absència”. Perquè no m’atreu
particularment, almenys ara, la pràctica de cap estètica del
narcisisme. Potser m’interessa més l’art de la memòria. I, per tant,
el temps. 10 minuts: un títol així no em compromet gaire, però no em
puc permetre un fracàs. Ja he dit prou! |
| |
<< |
| |
|
|
|
|
|
|
| |
|
| |
| |
|
|
|
|
|
| |
|
|
|
FLUX 2005 . Festival de vídeo d'autor
27, 28, 29 octubre 2005
CCCB Centre de Cultura Contemporània de Barcelona c/ Montalegre, 5 |
|
 |
|
